Fanatisme judicial
Article publicat al diari ARA el 8 de maig del 2021
El jutjat d’instrucció 18 de Barcelona ha decidit investigar penalment l’exconseller Raül Romeva i diferents ex-alts càrrecs del Govern després que la Fiscalia hagi presentat una denúncia a partir d’un informe del Tribunal de Comptes que analitza les despeses destinades a l’acció exterior del Govern entre 2011 i 2017. El mateix òrgan de fiscalització, que hem de recordar que també té funcions jurisdiccionals encara que no s’integra dins el poder judicial, ha citat per al 29 de juny quaranta ex-alts càrrecs per prestar fiances milionàries pel mateix concepte, en aquest cas per fer front a possibles responsabilitats comptables.
És un no parar d’invectives de l’aparell de l’Estat. Ara de la mà de la Fiscalia que “t’ho afina” (Fernández Díaz dixit), i d’un òrgan extremadament polititzat que controla els comptes de l’Estat i que, per cert, acumula el pitjor historial de nepotisme institucional d’Espanya.
Em jugo un pèsol, però, que pocs recorden que aquest Tribunal ha actuat ara seguint un mandat de la Comissió Mixta Congrés-Senat per a les Relacions amb el Tribunal de Comptes, de desembre de 2017, adoptat a proposta del PP i amb el suport de PSOE i Ciudadanos, després que el Govern de Mariano Rajoy fes la liquidació del Diplocat, l’activitat del qual ja havia estat suprimida amb l’aplicació del 155. Aquelles pluges ens han portat aquests fangs!
Crec, tanmateix, que el pitjor és l’actitud de la Fiscalia, ja que evidencia un cop més l’afany de seguir judicialitzant el conflicte i d’alimentar sense parar una estratègia punitiva amb un afany venjatiu i fanàtic execrable, com demostra el seu recent informe contrari a la concessió dels indults dels condemnats de l’1-O o el recurs contra la sentència exculpatòria dels membres de la sindicatura electoral. Em temo molt que la Fiscalia va al seu aire, en plena sintonia amb una dreta judicial totalment unchained, per bé que és legítim pensar el contrari, perquè va ser el mateix Pedro Sánchez qui va fanfarronejar sobre la seva adscripció (“¿La Fiscalía de quién depende? Pues ya está…”).
La reacció més natural i humana seria la de tirar el barret al foc, si no fos perquè encara som en plena fase d’exhibició èbria del poder coercitiu de l’Estat i no ens calen més màrtirs. I perquè encara resta algun interstici pel qual es pot escolar alguna solució en el marc del diàleg i la negociació. Ara bé, cal que aquesta desinflamació arribi amb celeritat. Pot ser molt bé que, si no hi ha avançament electoral a Andalusia i a Espanya –la patacada madrilenya no reporta especials incentius al PSOE–, hi hagi indults a l’estiu, probablement en plena canícula estival i de manera subreptícia. Tant se val. Arribat el cas, serà una bona notícia pels beneficiaris i per les seves famílies, tot i que és comprensible que ningú no en faci ostentació ni massa escarafalls amb això.
Ara bé, aquests indults no seran més que un gest d’efectes limitats. L’univers atapeït de persones implicades en desenes de causes judicials i d’enjudiciament comptable veuran com aquestes continuen avançant de forma inexorable, com una piconadora lenta però segura. Per les mateixes raons, tampoc no suposa una solució la reforma d’un delicte de sedició vuitcentista i matusser, tot i que seria desitjable i ara ja ho suggereixin fins i tot dos magistrats del Tribunal Constitucional en un vot particular.
Encara que les possibilitats siguin escasses, cal insistir en l’única via que pot cauteritzar algunes ferides i exonerar de responsabilitat penal i comptable a totes les persones implicades en el Procés és l’amnistia. I quan dic totes, vull dir totes. També els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Perquè això és el que caracteritza precisament una amnistia. Així ho vam proposar els juristes que vam redactar el text que, un cop modificat en aquest punt, es va presentar al Congrés dels Diputats i que la Mesa d’aquesta cambra va tombar de forma delirant amb els vots de PSOE, PP i VOX, sense ni tan sols permetre’n debatre la seva presa en consideració, amb l’argument –que pot discutir-se– que l’amnistia és un indult general i no està permès a la Constitució.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/fanatisme-judicial_129_3977197.html
La tercera muerte de Montesquieu
El Consejo General del Poder Judicial (GGPJ) es el órgano de gobierno del Poder Judicial y su mandato es de cinco años, aunque el último se constituyó en diciembre del 2013 y lleva casi dos años y medio sin renovarse. Dicha situación no es nueva. Ya el anterior Consejo estuvo casi dos años en funciones hasta que se acordó su renovación entre los dos partidos mayoritarios (PSOE y PP) en noviembre del 2008. De las seis veces que se ha renovado desde 1980, en tres se ha hecho con retraso (1996, 2008 y ahora).
“Montesquieu ha muerto”, dijo Alfonso Guerra en 1985 tras haberse aprobado precisamente la modificación de la ley orgánica del Poder Judicial (LOPJ) que ahora permite que las Cortes elijan a todos los miembros del CGPJ. En un principio, solo ocho de sus veinte vocales (los que corresponde designar al Congreso y al Senado entre abogados y juristas de reconocido prestigio por mayoría de tres quintos) eran designados por las Cortes.
La pregunta es si cabe hacer una reforma del CGPJ que establezca plazos de renovación automática
Actualmente, todos sus miembros, incluidos los propuestos por los propios jueces y magistrados, son elegidos por el Parlamento. No es una mala fórmula, además de que ya se han ensayado todas: la gremial, la parlamentaria y la mixta. La vigente, validada en su día por el TC, busca un amplio consenso mediante un voto cualificado del Parlamento, que, por supuesto, goza de mayor legitimidad democrática que la corporación de jueces.
No obstante, este método también presenta inconvenientes: pone en manos de la minoría la capacidad de veto y crea un sistema tácito de cuotas en función de la afinidad ideológica de los candidatos, lo cual deja la profesionalidad de los mismos en un segundo plano.
Esos lotes –por utilizar una expresión muy italiana– y el afán de los partidos por controlar el CGPJ se explica porque está en juego sobre todo el equilibrio entre la facción conservadora –la hegemónica– y la progresista, y no tanto, como a veces se ha dicho maliciosamente, por el hecho de que los parlamentarios sean aforados y su futuro vaya a depender de esos órganos en el futuro. Más en concreto, el problema reside en una de las más relevantes funciones que ejerce el CGPJ: la elección de los presidentes del Tribunal Supremo, Tribunales Superiores de Justicia, y demás puestos gubernativos, de signo conservador o progresista. Las dos Españas togadas y con puñetas en la manga.
Y ello no deja de ser paradójico, pues el CGPJ se configura constitucionalmente como una institución que materializa la separación de poderes y que defiende la independencia judicial. En cambio, siempre aparece empantanado en medio del debate político –ahora por el bloqueo en su renovación–, lo cual no solo lastra su independencia, sino que lo proyecta como un órgano extremadamente politizado, irrogando de paso un grave daño reputacional a uno de los poderes del Estado que ya de por sí goza de menos estima social.
Así las cosas, la pregunta es si cabe hacer una reforma que establezca plazos de renovación automáticos, o incluso si, como se ha planteado –y Bruselas ha rechazado–, es posible impedir que durante el mandato en funciones se puedan hacer nombramientos de jueces. Hay quien ha planteado la posibilidad nada extravagante de recurrir a un sorteo, algo que ya se hace habitualmente para renovar parcialmente algunos órganos colegiados.
En todo caso, la independencia y el prestigio del CGPJ no pueden esperar ni un día más.
Conferència “La afectación de derechos fundamentales y del estado autonómico durante la pandemia de la COVID19″
Enllaç al vídeo de la conferència ”La afectación de derechos fundamentales y del estado autonómico durante la pandemia de la COVID19″, organitzada per la Fundació La Caixa i el Club de Roma el 6 de maig de 2021 >> https://www.youtube.com/watch?v=Nlvj2t9OQBc&list=PLp5NbUWNrI9fZawGd1xB8sRHT0WWKBhi5
L’acte va ser presentat pel president de l’oficina del Club de Roma a Barcelona, Jaume Lanaspa, i va ser conduït pel filòsof i escriptor Francesc Torralba.
Francesc Torralba i Joan Ridao a l'inici de la conferència (imatge extreta del vídeo)