Aquesta setmana hem vist al Senat que es feia servir el català, el gallec i el basc per primera vegada al ple. Un fet que s’hauria d’incloure dins la normalitat democràtica i res més. Però la reacció del PP i en concret del seu president, Mariano Rajoy que considera que no és normal l’ús de llengües diferents al castellà i l’ofensiva de la dreta mediàtica parlant de despesa inútil ha estat el que realment ha trascendit. S’ha fet palès que s’han dedicat a fonamentar demagògicament la seva opinió en el fet que el que importa és són els problemes reals. La postura de Rajoy és una barbaritat que revela l’existència d’un problema estructural, mental, de la dreta espanyola que rebutja i no tolera el plurilingüisme.
El debat sobre l’ús de totes les llengües en una Cambra de representació territorial no es pot fer en termes de racionalitat política o d’eficiència econòmica i les paraules amaguen una mentalitat supremacista en relació al castellà que té la dreta i una part de l’esquerra.
Aquesta concepció que recolza la idea que només el castellà pot ser utilitzat en les institucions públiques és la mateixa que intenta deixar l’euskera, el gallec i el català com a llengües d’estar per casa. El problema és que per entendre-ho, qui pensa així, hauria de tornar a néixer per entendre del que estem tractant en impulsar l’ús de totes les llengües de l’Estat a les institucions democràtiques.
I per molt soroll que facin, no desistirem de parlar en català. És per això que Esquerra ha impulsat la presentació al Congrés d’una proposició de llei que subscriuen també ICV, IU, CiU, BNG i PNB. Una proposició per regular l’ús d’aquestes llengües també al Congrés.
