Avui se celebren 10 anys del final del servei militar obligatori. Aquell fet va suposar fer decantar finalment una barca que feia molt de temps que es balancejava i que, gràcies a l’augment dia rere dia, lleva rere lleva, d’objectors i d’insubmisos, després de més de 200 anys va guanyar la percepció que el servei militar era una pèrdua inútil d’un any de la vida de molts homes.
Va ser aleshores quan finalment es va fer el trànsit cap a un exèrcit professional. Però, 10 anys després, no s’ha d’oblidar tot el que va suposar la mili per a moltes persones que veien com la seva vida quedava, de cop i volta, tallada per la incorporació al servei militar. Molts recordareu que un dels elements que la gent destacava en el seu currículum vitae a l’hora de buscar feina era si ja havia superat el tràngol de la mili, per tal de poder així afrontar la vida laboral sense necessitat de veure com aquesta era novament interrompuda.
És per això que Esquerra ha defensat i defensarà que el temps que els treballadors van destinar al servei militar pugui compatibilitzar dins la vida laboral. Ja es va plantejar aquest element a través d’una esmena al Pacte de Toledo, i creiem que s’ha d’aconseguir que l’estat tingui present, com a mínim via cotització, que moltes persones van estar un any de la seva vida treballant per l’estat, i que aquest ho ha de reconèixer.
Per cert, alguns recorden el final de la mili com si només s’hagués propiciat pel Pacte del Majèstic. I cada vegada que Duran i Lleida evoca les virtuts del pacte del Majestic es pot veure la voluntat irrefrenable de repetir una entesa entre les dues formacions signants d’aquell pacte de cara a la propera legislatura espanyola.
