Les mesures energètiques presentades pel govern espanyol s’han justificat per raó de l’augment de la factura energètica per la crisi del nord d’Àfrica. Segons el ministeri, Per cada 10$ que puja el preu del barril de petroli la factura augmenta en 6.000 milions d’euros La mesura estrella és la de reducció de la velocitat màxima a 110 km /h que avui entra en funcionament i que es planteja com transitòria, sense que se sàpiga en quines circumstàncies es tornaria a la situació anterior.
Es repeteix una vegada i una altra que la gran dependència energètica espanyola (és del 80%) en relació a la mitjana europea (un 55%) suposa una enorme desavantatge competitiu per a les nostres empreses sent una raó de més per impulsar mesures d’estalvi i eficiència energètica. Segons el ministre d’Indústria, “no hi ha risc de subministrament”, només uns majors costos energètics, i segons Rubalcaba, l’escalada de preus del petroli “no influirà en la recuperació econòmica” i per això no cal modificar els pressupostos generals de l’Estat. Si això és així, no s’entén molt bé el propòsit real d’aquestes mesures.
Si l’executiu entén que es tracta d’una mesura transitòria sense gaire impacte econòmic, per què no utilitzar la reserva estratègica de petroli que cobreix 90 dies de consum, per esmorteir aquest transitori? I si entén que no es tracta d’una situació transitòria sinó que va camí de convertir-se en un problema estructural, per què proposar només unes tímides mesures conjunturals que poc poden aportar a una situació que s’endevina estructural i profunda?
L’escalada de preus del barril, que s’utilitza com a justificació de l’important increment de preus del combustible, es dóna en el mercat anomenat spot, que no és en el que solen aprovisionar les petrolieres que operen a l’Estat, que són fonamentalment tres: CEPSA, REPSOL i CAMPSA.
Davant aquesta situació, Esquerra ha entrat preguntes i ha reclamat la compareixença dels ministre d’Industria, Miguel Sebastián. Volem saber si té el govern informació sobre el preu mitjà real al qual s’aprovisionen aquestes tres empreses? Si té el govern estudis sobre el diferencial del preu que apliquen, abans d’impostos, a la gasolina i el dièsel, en relació amb el preu mitjà equivalent a nivell europeu?
Ens consta que segons certs estudis, realitzats el 2008 i el 2010, aquestes empreses haurien ingressat més de 2.000 milions d’euros de beneficis extres per aquest diferencial, una quantitat superior a l’estalvi que les mesures proposades suposadament produiran en un any. Considera el govern que el mercat espanyol d’hidrocarburs és prou competitiu amb aquests beneficis extraordinaris? Ha analitzat la Comissió Nacional de la Competència el comportament dels principals actors en aquest mercat? Pensa el seu govern actuar d’alguna manera d’evitar abusos de poder en aquest mercat?
Les altres mesures que el govern es proposa adoptar es refereixen a la disminució del consum elèctric i benvingudes siguin, perquè estalviar amb eficiència sempre és convenient, però aquest tipus de mesures poc tenen a veure en relació amb la crisi que segons diuen les motiva. La crisi és fonamentalment una crisi de combustibles líquids per al transport (gasolina, dièsel, querosè i altres derivats del petroli) que ja gairebé no s’utilitzen, fora de les illes, per a la generació elèctrica. El gas natural, tot i ser un combustible fòssil, no és tan volàtil com el petroli i les previsions de preus a mitjà termini són bastant més moderades, ja que segueix havent-hi un matalàs important de reserves, certament molt més gran que en el cas del petroli.
Es parla molt de la gran dependència energètica de la nostra economia i del desavantatge competitiu que això suposa en un entorn de preus energètics creixents, però aquesta dependència, no té solució mentre el nostre sistema energètic segueixi depenent en un 80% dels combustibles fòssils que no tenim. L’única manera que tenim de minorar aquesta dependència és mitjançant el desplegament energies renovables que sí que són autòctones. Però aquí ens trobem amb la paradoxa que el seu govern va proposar fa poc reduir les ajudes a aquest tipus d’energies que en un context de preus fòssils creixents seran cada vegada més competitives. Sortim del foc per caure en les brases, sense que tinguem estratègia energètica alguna, i sense que se’ns hagi convocat a cap exercici seriós per planificar el futur energètic.