Nosaltres fem una valoració moderadament positiva, sense triomfalismes, de la reunió de la Comissió Bilateral. Com diria aquell: si tots fos perfecte, res no ho semblaria.
Comença doncs els desglaç, però ho fa poc a poc. I curiosament (o no tan curiosament) comença amb aquelles coses en què hi ha un compromís personal de Zapatero (perquè el més rellevant ha estat l’encarrilament del traspàs de Rodalies arran de l’anunci providencial durant el debat de política general) potser perquè el president espanyol necessita recuperar credibilitat a marxes forçades. Però és obvi que no podem estar esperant cada debat de política general amagats sota la taula per veure quines molles cauen. Tractant-se de Zapatero, ja hem perdut la fe del carboner, és a dir, la fe senzilla dels homes simples de cor, i volem fets i no paraules.
Tenim traspassos tancats i tangibles sobre 10 ponències i un de molt destacat sobre l’Hospital Clínic, un dels litigis més antics coneguts per tots els governs en democràcia i que ens permet controlar un dels centres de més prestigi a nivell assistencial, biomèdic i científic.
Tenim també l’obertura de la Ponència sobre el traspàs ferroviari que, amb data de caducitat a 1 de gener, ens permetrà saber què es transfereix, com i amb quins recursos. No està permès parlar d’indolència ni de paràlisi (sobretot perquè en el mateix període el 1980 es van formalitzar 9 traspassos, 4 ja acordats per la Generalitat provisional).
Finalment, ja que parlem de desglaç, existeixen 2 casquets polars a descongelar: els traspassos i les inversions. Recordo que es va dir que el nou Estatut portaria a Catalunya un autèntic manà en forma d’inversions de l’Estat durant 7 anys (talment els 7 anys de vaques grasses de l’Antic Testament). Voldríem saber com està la qüestió, després dels espeternecs (més que justificats) del conseller d’Economia.
