La decisió d’investigar l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero arran del cas Plus Ultra ha obert diversos debats entorn de la necessitat de regular els lobis o de clarificar l’estatut dels expresidents, en especial les seves activitats professionals per prevenir enutjosos conflictes d’interessos, però també per prevenir la comissió d’il·lícits penals com el tràfic d’influències. Aquesta és precisament una de les imputacions que es fan a l’exmandatari de resultes dels treballs de consultoria fets per a l’empresa Análisis Relevante.
Abans de res, seria desitjable que es desbloquegés el projecte de llei estatal de grups d’interès que va entrar al Congrés el gener del 2025. Però no s’ha d’oblidar que la regulació del lobi ja és una realitat a Catalunya –pionera a crear un Registre el 2014, avui amb més de 7.000 inscrits, més de 400 al Parlament–, Astúries, Castella-la Manxa, el País Valencià, Madrid, Navarra o Aragó, i també a les institucions de la UE –s’estima que a Brussel·les hi ha 30.000 lobistes per 35.000 funcionaris de la Comissió– i en estats com Lituània, Polònia, Irlanda, França, Eslovènia, els Països Baixos, Àustria, Bèlgica o a Alemanya.
Es tracta de regulacions que cal situar en el context del gran canvi cultural operat a la “casa administrativa” en la darrera dècada: la transparència; l’accés a la informació pública per part dels ciutadans, l’estatut dels alts càrrecs, incloent-hi les incompatibilitats, conflictes d’interessos i “portes giratòries”; el finançament –essencialment públic– dels partits polítics; els alertadors de casos de corrupció, o la tipificació penal d’un ventall de delictes relacionats amb la corrupció. El buit, doncs, està residenciat amb relació als lobis que es relacionen amb els poders de l’Estat, i no perquè no hi hagi hagut iniciatives al respecte, fins i tot durant el debat constituent quan ho va plantejar Manuel Fraga des de la seva experiència al Regne Unit. Sense oblidar una altra omissió: l’estatut dels expresidents, actualment en els llimbs, més enllà de les qüestions protocol·làries o relatives a la seva oficina previstes en un decret del 1993.
La interlocutòria del jutge que investiga Zapatero constata “l’existència d’una trama organitzada d’exercici il·lícit d’influències, estructuralment organitzada i liderada per José Luis Rodríguez Zapatero, que hauria posat els contactes personals i la capacitat d’accés a alts càrrecs de l’administració al servei de tercers interessats a obtenir decisions favorables”. A més, la influència “no es va dirigir a obtenir un tracte general o una expectativa indeterminada, sinó a la consecució d’una resolució administrativa concreta: l’aprovació i el desemborsament de l’ajuda pública sol·licitada per Plus Ultra en el marc del Fons de Suport a la Solvència”.
Una activitat legal i transparent
Això no és fer lobi. El lobisme és una activitat legal, transparent i classificada entre les de participació ciutadana, exercida per un grup d’interès que aporta informació tècnica als càrrecs, funcionaris o diputats per millorar les polítiques públiques i que influeix en el procés de presa de decisió de polítiques públiques o de normes. La petjada de la seva actuació queda registrada en informes i en l’agenda pública del lobi i dels polítics. Per contra, el tràfic d’influències és un delicte –que només existeix a Espanya– que consisteix en influir en un funcionari o autoritat pública prevalent-se d’una posició de poder per aconseguir un benefici econòmic per a ell mateix o per a un tercer mitjançant una resolució.
Com evitar les confusions? Per evitar que el lobi caigui en el delicte, l’activitat ha de ser totalment transparent. Només hi ha lobi quan l’activitat d’influència la fan grups organitzats, que consten en un registre públic –normalment obligatori, on figuren totes les dades organitzatives i econòmiques– i que intenten influir tècnicament a través d’informes o propostes. Com que no hi ha una posició de poder, el decisor públic acaba actuant discrecionalment. El lobista, a més, és un professional retribuït –això exclou ONGs, sindicats i patronals–, subscriu un codi ètic i gaudeix d’un sistema d’incentius: preferència en les comunicacions, accés a dependències públiques, organització d’actes conjunts, etc. En el tràfic d’influències, la influència és espúria, no es fa en igualtat de condicions: qui comet el delicte s’aprofita de la relació personal o de poder per fer un tipus de pressió, que a més és opaca, i que mira d’influir per tal que el càrrec públic es vegi obligat a resoldre inexorablement en el sentit que se li demana.
Joan Ridao
Professor de Dret constitucional a la Universitat de Barcelona
