Article d’opinió publicat al diari Ara el 20/1/2025
Deia Winston Churchill, autèntic recordman mundial de frases enginyoses, que la millor dieta per a un polític és menjar-se les seves mateixes paraules. No consta que el cèlebre premier britànic –i premi Nobel de literatura, no s’oblidi– afegís patates a aquest singular menú, com sí que va fer Joan Laporta fa uns dies en relació amb els seus adversaris. No obstant això, el que va dir el president blaugrana sobre aquest tubèrcul –amb un estil més prosaic que el de Churchill– evidencia que l’admonició de Churchill es pot predicar de tots els col·lectius amb dimensió pública, no només el polític, es tracti de dirigents esportius, de mitjans de comunicació més o menys convencionals o de les xarxes.
Això ve a tomb per l’emergència els darrers temps de la mentida institucionalitzada, de la mà sobretot –però no només– de sectors de l’autoritarisme postdemocràtic com Trump, Orbán, Milei, Ayuso o Mazón, que, en lloc de buscar un contrast serè de parers a través de debats informats, busquen l’aniquilació o el descrèdit de l’adversari a base de mentides o difamacions, o simplement d’encobrir errors propis mirant d’imputar-los als altres, com s’ha vist amb la DANA del País Valencià. Quan això, a més, té transcendència davant dels tribunals en diem lawfare, és a dir, quan assistim a l’assetjament per la via d’accions judicials clarament abusives basades en falsedats, sobre les quals, per cert, ara el PSOE vol legislar, limitant l’exercici de l’acusació popular, tot just ara que Pedro Sánchez i el seu entorn familiar han tastat la pols que molts altres van tastar abans.
Amb tot, en els casos en què la mendacitat influeix en el procés polític de forma greu podem parlar de la mentida organitzada. Manllevo aquesta expressió de la filòsofa alemanya d’origen jueu, Hannah Arendt, bona coneixedora, per raons òbvies, de les tècniques de Goebbels, un retrat esfereïdor del qual es pot veure en la recent pel·lícula de Joachim Lang, El ministro de propaganda. No vull dir amb això que no ens hàgim de preocupar de la resta de mentides dels polítics o dels gurús de la comunicació. Vull dir que hi ha mentides i mentides. Fins i tot n’hi ha de tan poc eloqüents com el silenci de Plató en el judici que va condemnar Sòcrates. O les mitges veritats i els intents de desviar l’atenció amb qüestions que no venen al cas. En alguns casos, encara que pugui repugnar, la mentida s’admet legalment, com ara els acusats en un procés penal per defensar-se.
No cal ser un Einstein per veure l’amenaça que suposa la connexió entre el president del país més poderós del món i els rics propietaris de les tecnològiques globals agenollats als seus peus
Totes les mentides són execrables, esclar. Ultra aquella idea tan absurda segons la qual el poble és gel davant de les veritats i foc davant de les mentides, la veritat ha d’imperar sempre com a condició necessària per enfortir el sistema democràtic. Els ciutadans, i els electors en particular tenen dret a escoltar dels seus dirigents la realitat, conèixer-ne els èxits però també els fracassos. Totes les mentides són, doncs, mereixedores de reprotxe, i no només ètic. Si cal, han de ser perseguides davant la justícia. Però cal ser conscients que el seu control depèn en gran mesura de l’autocontenció dels actors o dels criteris de moderació a les xarxes, posem per cas.
Ara bé, la mentida organitzada és una mentida de masses: pretén, per exemple, alterar eleccions com les d’Alemanya. Estem parlant del fet que Elon Musk ha esdevingut una màquina de desinformació i propaganda amb milions de destinataris a tot el món. El govern alemany ha advertit fa uns dies d’una cosa que ja sospitàvem: l’algoritme d’X potencia la polarització. I Meta ha rebaixat els criteris de moderació a Facebook i Instagram per adaptar-se al canvi polític als EUA, deixant desemparats col·lectius vulnerables com l’LGTBI. Davant d’això, i en nom de la llibertat d’expressió, hi ha qui sosté la legitimitat d’aquestes mentides dient que el fi justifica els mitjans. El precursor d’això, no cal dir-ho, fou Maquiavel, que recomanà els governants ser astuts com la guineu i utilitzar la mentida si calia per perpetuar-se en el poder. Però no cal ser un Einstein per veure l’amenaça que suposa per a la mateixa llibertat d’expressió i la democràcia la connexió entre el president del país més poderós del món i els rics propietaris de les tecnològiques globals agenollats als seus peus. No sé si la solució és deixar de participar en el feed de les xarxes socials com han fet alguns mitjans o les universitats alemanyes, però cal anar prenent consciència i parlant de com és de necessària una comunicació basada només en els fets i en contra de l’antidemocràcia.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional UB