Resum: Espanya ha experimentat dues grans crisis constitucionals en la darrera dècada. Una, derivada de les deficiències del sistema institucional, que s’ha traduït en una acarnissada confrontació entre els poders de l’Estat, s’ha degut sobretot als excessos dels sectors conservadors del poder judicial i a les disfuncions de l’Estat de partits provocades per l’extrema polarització política. L’altra, d’ordre territorial, ha estat motivada per les disfuncions del model de descentralització política i el procés sobiranista a Catalunya i les seves derivades en forma de resposta coercitiva de l’Estat. El context polític obert a finals de 2023, amb les aliances del govern progressista espanyol minoritari amb els partits independentistes catalans, ha servit no només per constatar l’existència d’un conflicte polític, sinó també per proveir un marc de resolució negociada. En aquest context, són dues les qüestions que es prefiguren com la pedra de toc del catalanisme en els pròxims anys: la consecució d’un model de finançament singular que acabi amb el dèficit fiscal i la realització d’una consulta per la via d’un referèndum acordat amb l’Estat en un marc de claredat.
Font: Institut d’Estudis de l’Autogovern
DOI: 10.57645/20.8080.01.28
