Vindrà la vacuna obligatòria

Article publicat al diari ARA el 3 de desembre del 2021.

La irrupció de la variant òmicron ha afegit encara més dosis d’inquietud a una situació epidemiològica ja de per sí molt complexa a conseqüència del repunt de casos de COVID-19. Diversos governs europeus han començat ja a imposar noves restriccions i la Comissió Europea ha reclamat als Estats que redoblin la vigilància i accelerin les campanyes de vacunació i les dosi de reforç. A Alemanya s’estan plantejant la vacunació obligatòria a partir del febrer. A França ja s’imposa fa algun temps a personal essencial com el sanitari, avalat pel sempre primmirat Consell Constitucional. Quan vegis les barbes de ton veí pelar…
A Catalunya, no s’oblidi, ja s’imposa la vacunació, ni que sigui indirecta, en exigir el passaport COVID des d’ahir per a accedir a determinades activitats. En plena pandèmia, diverses decisions judicials a l’Estat (Sevilla, Granada o Santiago de Compostel·la) van avalar l’obligatorietat de vacunar persones ancianes en residències. La recent Llei 8/2021 de Salut de Galícia preveu la possibilitat de vacunar obligatòriament, sota determinats requisits i preveu sancions econòmiques per al cas d’incompliment, tot i que això ha estat suspès pel TC fins que analitzi el fons del recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel govern espanyol. A Euskadi, a hores d’ara, hi ha un esborrany de futura llei de salut pública que preveu aquesta mateixa possibilitat, tot i que, aquesta vegada, per eludir problemes de constitucionalitat, en condiciona la seva efectivitat a l’existència d’una legislació estatal —avui inexistent— i a la prèvia autorització judicial.

Certament, es tracta d’una qüestió delicada. No té el mateix abast exigir un certificat de vacunació per a activitats que no afecten drets fonamentals (anar a un bar), imposar-lo per poder treballar en determinats sectors essencials (sanitaris), demanar d’estar vacunat per exercir drets fonamentals (anar a l’escola) o, per descomptat, imposar la vacunació forçosament a tota la població. Això últim suposa una intervenció corporal coactiva i practicada en molts casos al marge de la voluntat del ciutadà, que per ser eficaç ha de comportar una sanció en cas de no fer-ho. Ara bé, recordo que fins no fa massa es qüestionava l’exigència del passaport COVID, present ja fa mesos en altres països. I ja el tenim aquí. El vaig defensar en aquestes mateixes pàgines en un context molt refractari. I ara, a parer meu, tot apunta que la vacunació serà obligatòria en poc temps. No n’hi ha prou com fa la ministra de Sanitat amb escudar-se en què la cobertura vacunal és de les més altes del món.

Anem a pams. Sobre la manera de plasmar aquesta obligació legalment, no hi ha més que incloure-la expressament com a mesura preventiva a la Llei orgànica 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública. Pel que fa a la qüestió més controvertida, que és la constitucionalitat d’una mesura que afecta els drets fonamentals, cal tenir present que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar recentment, el 8 d’abril del 2021, una rellevant sentència (cas Vavricka i altres contra la República Txeca) en què s’analitzava l’obligació de vacunar els nens contra diverses malalties. Per al TEDH, imposar una vacuna constitueix, en abstracte, una intromissió sobre el dret a la vida privada de les persones previst a l’art. 8 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). Ara bé, en el cas enjudiciat, l’alt tribunal considerà lícita aquesta ingerència per entendre que amb la llei es perseguia l’objectiu legítim de protegir no només la salut dels afectats sinó els drets d’altri.

Per a això, el Tribunal d’Estrasburg argumenta dues qüestions cabdals: primera, que el marge d’apreciació dels Estats per a avaluar les prioritats i les necessitats socials ha de ser ampli, tenint en compte els interessos en joc en cada cas: si hi ha més o menys consens general sobre la vacunació, el caràcter vulnerable dels col·lectius afectats, etc. En segon lloc, l’existència d’un imperatiu com l’interès superior dels menors, ja que la fita era que tots els nens estiguessin protegits contra malalties greus i això no es podia assolir sense la vacunació forçosa i la immunitat col·lectiva. El Tribunal destacà a més que els nens vacunats no s’havien vist privats de tota possibilitat de desenvolupar la seva personalitat en l’àmbit social o intel·lectual, perquè, per exemple, la seva admissió per part de les escoles no només no s’havia vist afectada sinó tot el contrari, a banda que les conseqüències de la pertorbació havien sigut limitades en el temps. Amb tot, el TEDH argumentà que les sancions econòmiques per no vacunar-se, tot i ser necessàries en una societat democràtica, havien d’imposar-se de forma moderada i no preveure afeccions per als drets d’altres persones.

Així doncs, per bé que la sentència anava referida a un supòsit de vacunació que afectava un col·lectiu individualitzable i vulnerable, és obvi que conté arguments vàlids per a un supòsit d’aplicació generalitzada com la COVID, doncs es tracta d’una malaltia infecciosa altament transmissible, que compta amb una vacuna acreditada per la ciència mèdica, la qual, a més, ha posat en relleu, diguin el que diguin els escèptics i els negacionistes. Una vacuna que és molt improbable que pugui ocasionar cap risc per a la salut de les persones, ja que això no és el mateix que la remota possibilitat de patir efectes secundaris com fan la majoria de medicaments. A més, com sabem, amb aquest coronavirus no es pot descartar que les persones vacunades puguin contagiar-ne d’altres, per la qual cosa és evident que el benefici més gran de la vacunació ho és per a la mateixa persona que es vacuna.
En definitiva, una mesura greu com la vacunació forçosa guardaria una relació de proporcionalitat amb les finalitats legítimes perseguides per les autoritats sanitàries, quin marge d’apreciació dependria de la realitat del moment en qüestió. Cal deixar de banda, doncs, les habituals pors o les posicions formalistes en la defensa dels drets, sovint poc sensibles amb la greu singularitat del moment. Al costat de les legítimes pors (o aversions) personals hi ha el dret a la salut pública i a la vida de totes les persones. Salus publica, suprema lex, deia Ciceró.

Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/vindra-vacuna-obligatoria-joan-ridao_129_4202105.html

Deixa un comentari