Article publicat al diari La Vanguardia el 25 de novembre de 2021.
El Tribunal Suprem (TS) acaba de dictar una Provisió per la que s’inadmet, sense entrar en el fons, un recurs interposat pel Govern de la Generalitat contra una sentència dictada al seu dia pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ara ha esdevingut ferma. I dona la raó al Ministeri d’Educació (de l’etapa Rajoy) en un recurs contra el fet que les ordres de preinscripció del Departament d’Educació no incloïen una casella sobre el castellà. I en el fet que es retreia a la Generalitat passivitat a l’hora de fixar el percentatge d’ús de les llengües, quelcom apuntat pel mateix TSJC en sentències anteriors; tirant pel dret en obligar la Generalitat a determinar de manera «efectiva i immediata» el percentatge del 25% (i perquè no el 15 o el 30? Igual a Vic que a Rubí, posem per cas?).
Aquesta sentència és molt rellevant, ja que ja no es tracta, com en d’altres anteriors, d’una resolució dictada en un cas particular (n’hi havia 5), sinó que posa en escac el model de conjunció lingüística. Així, tenim que, portats pel seu activisme i molestos pel que consideren una suposada inhibició de la Generalitat els magistrats del TSJC van decidir suplantar el Parlament i les administracions educatives competents, eludint la seva funció exclusiva d’interpretar i fer aplicar unes lleis que, en cap cas no fixen percentatges (ni la Llei Wert ni ara la recent LOMLOE, perquè el percentatge és una creació del TSJC), immiscint-se en un debat eminentment pedagògic i no jurídic. El més inquietant, tanmateix, és que la sentència del TSJC justificava aquest determinisme percentual en l’«anàlisi del marc jurídic i la jurisprudència constitucional» i en l’examen de les «dades reals d’ús d’ambdues llengües», a partir dels informes aportats pel Departament d’Educació, d’on es desprendria que l’ús del castellà és «residual».
Ja diu el proverbi que val més sentència de metge que de jutge. Anem a pams. Sobre la suposada residualitat del castellà n’han de parlar els sociolingüistes amb més coneixement de causa, però totes les evidències conegudes apunten a un retrocés del català. Pel que fa a l’exasperació evidenciada per alguns jutges, que creuen que no s’ha fet res per evitar un problema inexistent, queda clar que demostren la seva incapacitat per apreciar les bondats d’un model que assegura que qualsevol nen o nena, en acabar l’etapa educativa obligatòria, tingui un domini oral i escrit del castellà; fins i tot superior al d’algunes comunitats autònomes de matriu castellana, com demostra any darrere any l’Avaluació General de Diagnòstic del mateix Ministeri. A més, la llei ja empara les 80 famílies que demanen una atenció individualitzada. Pel que fa a la jurisprudència del Tribunal Constitucional i el marc competencial, el mateix TC ha dit repetidament que el català és el «centre de gravetat» del model tant per raons de normalització lingüística com perquè el català, a més d’oficial, és la llengua pròpia de Catalunya.
No es tracta d’acatar o desobeir. Ara correspon al recurrent, que és l’actual govern de l’Estat, decidir si vol executar la sentència. Però hi ha bones raons per no fer-ho: a banda de raons sociolingüístiques i pedagògiques, la nova legislació educativa prescriu només l’objectiu d’assegurar la plena competència en les dues llengües. A més que correspon a la Generalitat (i no als tribunals) l’organització de l’ensenyament i de la llengua en què s’imparteix. A llarg termini, quan es donin les circumstàncies adequades, potser es podria revisar el marc normatiu; però sempre sobre la base del consens que presideix l’actual model i de garantir, com diu la Llei d’Educació de Catalunya, l’autonomia dels centres i l’atenció a la realitat sociolingüística del seu entorn.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.lavanguardia.com/vida/20211125/7886781/por-que-no-pasar-nada-catalan-escuela.html
