Durant anys, la nostra societat s’ha mostrat indiferent a la corrupció. Tradicionalment, la vida pública no s’havia vist alterada per aquest tipus d’episodis, tret del cas Filesa, mereixedor d’una severa sanció electoral a finals dels anys 90, en plena deriva del felipisme governant. Semblava com si la societat no s’immutés o bé perquè la situació econòmica era esplèndida o bé perquè ella mateixa era conscient que estava igualment corrompuda. Alejandro Nieto ha descrit aquesta singular situació de manera metafòrica: «El delinqüent no acostuma a escandalitzar-se dels relats dels seus companys de cel·la». No en va, fenòmens com el de Gil y Gil a Marbella (amb molts paral·lelismes amb el de Berlusconi a Itàlia) només s’entenen perquè molts dels seus votants s’identificaven amb la idiosincràsia del personatge i també amb la filosofia del «roba però fa».
AQUESTA IMPRESSIÓ la podem objectivar tanmateix amb les dades del Baròmetre Global de la Corrupció del 2004, en què es demanava als enquestats que puntuessin la gravetat, als seus països respectius, de vuit problemes públics en una escala d’1 («no afecta en absolut») a 4 («problema greu»). Els entrevistats espanyols van situar la corrupció política en quart lloc just després de «terrorisme / inseguretat / violència », «desocupació» i «pobresa», i al mateix nivell que la «inflació», els «problemes ambientals» o la «violació de drets humans». Els «actes de corrupció menor» apareixien al darrer lloc. La prova empírica d’aquesta evidència estadística la tenim en el comportament electoral observat durant el darrer període: per posar només un exemple, el Partit Popular ha anat guanyant les successives eleccions al País Valencià o les Balears, a pesar d’estar negat fins al coll d’imputacions i de causes judicials. Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló, ho va resumir lúcidamente en una ocasió afirmant: «El PP ha estat absolt amb excel·lent cum laude del judici popular celebrat diumenge passat en les eleccions municipals i autonòmiques».
Però sembla que les coses comencen a canviar, ni que sigui molt lentament. Les compareixences parlamentàries recents de Mariano Rajoy i Artur Mas responen a un estat d’opinió cada dia més inquiet. Mentre que al baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques de l’abril passat el cas Bárcenas (que va irrompre a finals del mes de gener) no suposava encara cap mena de desgast per al PP, que veia incrementat fins i tot un punt el seu avantatge sobre el PSOE (el 34% contra el 28,2%), el del mes de juliol ha mostrat un clar descens (32,5% contra el 27,2%) i una progressiva bolcada del mapa electoral, també a les comunitats autònomes tradicionalment bipartidistes, de manera que, a pesar del nivell de volatilitat electoral actual, significativament a Catalunya, amb un escenari connotat pel procés sobiranista, s’evidencia un ascens dels partits menors i un declinar inexorable dels dos grans partits. A més a més, hi ha un vot que continua creixent: el no-vot, l’abstenció, que se situa clarament per sobre del 22% de mitjana en totes les enquestes, un percentatge més alt que el vot directe que s’adjudica al PP o al PSOE. També creixen les categories de vot en blanc (un 9 per cent) i els indecisos (més d’un 21%). El malestar dels ciutadans a propòsit de la corrupció és evident, ja que representa el segon problema segons el 37,4% dels enquestats, a molta distància de l’atur (80,9%).
Així doncs, pot ser que el proper cicle electoral el vot comenci a castigar la corrupció en termes polítics i a impedir la cronificació del problema, per bé que, com ja sabem prou bé, en l’origen i consolidació de les pràctiques corruptes persisteix un substrat cultural i una ètica econòmica molt arrelats. El repte passa ara per afavorir la investigació i la publicació de la informació sobre la corrupció i, sobretot, fer-la creïble per als partidaris dels partits polítics que estan qüestionats. Només cal veure la manca de pluralisme i també l’actitud d’alguns mitjans de comunicació social públics que afavoreixen clarament els interessos dels seus mandants (Canal 9, Telemadrid, TVE).
PerÒ, encara que soni a tòpic irrealitzable, la solució del problema involucra tots els estaments de la societat i no només els polítics: escola, mitjans de comunicació social, societat civil, agents socials, etc. No en va, estem en una etapa de refundació, el resultat de la qual serà fruit de la participació i del reclam de tots, bandejant la resignació i la indiferència. La vida pública tard o d’hora acaba reflectint la temperatura ètica del cos social.
Article publicat a El Periòdico (11/08/2013)