“La Generalitat té 47 delegacions, la majoria comercials. Però les autonomies del PP en tenen 64, sobre un total de 188”
La mateixa setmana que el govern espanyol admetia que incomplirà el seu objectiu de dèficit (després que el ministre Montoro hagués fuetejat les autonomies amb la seva proverbial fatxenderia), l’Executiu de Rajoy ha anunciat que porta al Tribunal Constitucional la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. En poques setmanes, doncs, hem passat del “això no serveix per a res” marianista a encrespar encara més els ànims, tot i saber que es tracta d’una declaració política, sense conseqüències jurídiques immediates, i que no implica, ara per ara, l’exercici del dret a decidir, ni tan sols predetermina la forma com aquest s’exercirà, arribat el cas, ja sigui una consulta o una declaració unilateral d’un Parlament resultant d’unes eleccions plebiscitàries. Per això, podem dir en propietat que es tracta més d’una declaració sobiranista que no pas de sobirania. A més, és veritat que la Declaració del Parlament contravé el subjecte de la sobirania (el conjunt del poble espanyol) i el principi d’unitat de l’Estat previst a la Constitució, però és que la mateixa Carta Magna preveu que pugui ser reformada, i el TC, per bé que en un cas un xic diferent com el Pla Ibarretxe, ja va dir que la seu natural d’aquest tous de debats, d’acord amb la lògica democràtica, és el Parlament i no pas els tribunals.
Això vol dir que el govern del PP ha optat per donar una resposta tan política i simbòlica (per bé que hostil) com ho és la Declaració del Parlament. Com “polític” és l’informe de l’Advocacia de l’Estat, que depèn de l’Executiu espanyol. O el Dictamen del Consell d’Estat, una canongia daurada per juristes, però també per expolítics del PP i el PSOE designats pel mateix Govern de l’Estat (recordo que algunes de les vies d’accés és haver estat president del Govern, diputat, senador, ministre, secretari d’Estat o cap de l’Estat Major de la Defensa). Es tracta de Rodríguez Zapatero, Landelino Lavilla, Marcelino Oreja, Isabel Tocino, Romay Becaria, Amparo Rubiales, Rodríguez Ibarra… El dictamen, fet per la Comissió Permanent de l’organisme, compta, per cert, amb els honrosos vots particulars de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Fernando Ledesma, que evidencien una mirada més empàtica cap a la qüestió catalana que, posem per cas, Maria Teresa Fernández de la Vega, que signa el dictamen en contra.
Per acabar la setmana, el Consell de Ministres ha aprovat un projecte de llei que vol tutelar l’acció exterior de la Generalitat. El punt de partida és l’actual context polític, però també l’antiga obsessió de la dreta política i mediàtica espanyola amb les “ambaixades”. El projecte insisteixen en la idea de la coordinació (vertical, esclar) i l’eficiència (la mateixa que va impedir el vot als catalans a l’estranger, l’expedició de visats o que ens costa més de 7 milions per reformar l’Ambaixada a Rabat?). La Generalitat té 47 delegacions, la majoria comercials. Però les autonomies del PP en tenen 64, sobre un total de 188. Certament, l’Estat té la competència en relacions internacionals. Però això no impedeix l’acció exterior de la Generalitat, en tant que manifestació internacional de les seves competències, com va reconèixer el mateix TC en la sentència 165/94. Amb tot, si ara el PP fa el que fa, a més de la voluntat de barrar el pas a l’acció “diplomàtica” de la Generalitat és perquè la sentència de l’Estatut (STC 31/2010) va introduir precisament la idea de coordinació i supeditació a la normativa estatal en matèria exterior. Una altra vegada la sentència de l’Estatut… Però per això som on som. No hi ha mal que per bé no sigui.
Article publicat a El Singular Digital (05/03/2013)