El 23 de gener, el Parlament va aprovar la resolució 5/X sota la rúbrica “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya”, per la qual s’acordava “iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir perquè els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu […]”, en la qual s’afirmava que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” i es recollia la voluntat de dialogar amb l’Estat, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional. Expressada en aquests termes literals, es tracta més d’una declaració sobiranista que no pas d’una declaració de sobirania. No implica l’exercici immediat de sobirania i ni tan sols es pot prejutjar que el procés culmini al marge de la Constitució, ni si es materialitzarà amb un referèndum o amb una declaració unilateral posterior a unes eleccions plebiscitàries. A més, no és la primera vegada que el Parlament adopta una resolució similar: la primera el 1989 (en què s’afirma el dret d’autodeterminació en el context d’independència de les Repúbliques bàltiques), seguida d’altres el 1991, 1998, 1999, 2010, 2011, o la més recent, del 27 de setembre del 2012, sobre el dret a decidir a través d’un referèndum o una consulta sobre el futur polític col·lectiu.
El Quebec i Escòcia
Certament, el contingut de la declaració presenta trets diferents amb els pronunciaments precedents. No es limita a afirmar un dret genèric i intemporal, sinó que proposa l’exercici del dret a decidir com a desenllaç d’un procés propiciat precisament amb l’aprovació de la declaració. Però ho fa sense fixar calendari, a diferència de la del 27 de setembre o del que preveu l’acord CiU-ERC, que manifesta el desig de materialitzar aquest dret dins l’actual legislatura. A més, el dret a decidir es fonamenta en el principi democràtic present en el dret internacional i en la Constitució espanyola. En altres paraules, la declaració abandona la clàssica invocació al dret d’autodeterminació, no aplicable d’acord amb el dret internacional i les resolucions de l’ONU (1514-XV i 2625-XXV), en tant que no es tracta d’un poble sotmès colonialment i abraça el mètode seguit al Quebec o Escòcia.
Finalment, val la pena recordar que el TC ja va dictaminar el 20 d’abril del 2004 rebutjar la impugnació del govern espanyol i autoritzar -sense entrar en el contingut- el pla Ibarretxe, adduint que “la lògica del sistema democràtic té un dels seus fonaments en el fet que el Parlament és la seu natural del debat”. Amb tot, el pla Ibarretxe no era, com el cas català, una “resolució” d’un òrgan autonòmic, susceptible de ser impugnada d’acord amb l’article 161.2 de la CE, sinó una iniciativa de reforma estatutària. En canvi, és indiscutible que es tracta d’una resolució que conté una declaració política i que, per molt que col·lideixi amb el subjecte de la sobirania i la unitat de l’Estat que proclama la Constitució espanyola, la mateixa carta magna preveu que pugui ser reformada i que aquesta reforma no té límits. Per això, l’actitud del govern espanyol, que ha passat de l'”això no serveix per res” marianista a presentar recurs, demanar informe de l’Advocacia de l’Estat i un dictamen al Consell d’Estat (una canongia per a expolítics del PP i el PSOE, com Zapatero, Ibarra, Isabel Tocino, Marcelino Oreja i Fernández de la Vega) no és més que una resposta igualment política. Però en aquest cas bel·ligerant, que no farà més que afegir llenya al foc i carregar-nos de raons.
Article publicat a l’ARA (05/03/2013)
