“S’aferren a la Constitució per mirar d’avortar un fenomen que esperen s’esvaeixi com la boira de matinada”
Fa temps que la demanda del poeta Maragall era una quimera prenyada de bones intencions. Per això, avui l’independentisme ja ocupa la centralitat política catalana. No es tracta d’un sentiment reactiu i minoritari com el d’altres temps. Els independentistes de primera hora podem comprovar il.lusionats que es tracta d’un sentiment i d’un desig àmpliament estès, que s’ha anat congriant lentament davant la disjuntiva entre la submissió o la ruptura a què ens ha sotmès Espanya amb el fracàs de l’Estatut o el maltractament fiscal. L’antagonisme Catalunya i Castella és ara més profund que en temps del conde-duque de Olivares. L’escletxa s’ha fet profunda i per ella es va escolar l’Estatut, el darrer intent del catalanisme de cercar un reconeixement de la seva personalitat nacional i millorar les seves condicions materials de vida. La sentència del Tribunal Constitucional de PP i PSOE fou un correctiu sense contemplacions, que va acabar amb els arguments dels qui encara creien en la possibilitat d’un encaix federal dins l’ambigüitat constitucional heretada de la Transició. La conclusió a què han arribat, entre d’altres, els manifestants de l’11-S és que com no hi ha sortides laterals, el millor és sortir-ne encara que sigui per la porta d’emergències.
No hi ha mal que per bé no sigui. Cal reconèixer que la crisi ha actuat com a catalitzador d’aquest moviment polític i civil. Si després del desastre de 1898, la crisi moral i econòmica va actuar com un element d’estímul per a l’emergent catalanisme polític, la crisi de 2008 ha precipitat una dislocació del nostre incipient Estat del benestar i evidenciat més que mai que la contribució fiscal que fan els catalans no té l’adequada correspondència per part de l’Estat. En aquest context, les sofertes i cada vegada més minvants classes mitges catalanes són les que han decidir donar el tomb i apuntar-se a la causa independentista front els interessos enquistats de les elits de sempre, les 400 famílies que han manat el país tota la vida que ara contemplen horroritzats un retaule en què les figures es mouen per damunt del paisatge.
La resposta del poder polític i econòmic espanyol ha estat entre displicent i visceral. Uns pensen que es tracta d’una altra flamarada estil 6 d’octubre o d’una altra manifestació com la del 10-J de l’Estatut, que acabarà amb la majoria de la gent desfilant cap a casa seva enrotllant l’estelada. Saben de la idiosincràsia catalana, la del “menjar poc i pair bé”. Però no s’adonen que ara es tracta d’un autèntic moviment tel.lúric, sense precedents. Convenientment amplificat pel Govern de la Generalitat i amb una determinació audaç per part del president Mas. Altres sí veuen que es remouen els pilars de l’Estat i invoquen la Constitució com a parapet, per davant de la democràcia i la voluntat popular. S’aferren a la Constitució per mirar d’avortar un fenomen que esperen s’esvaeixi com la boira de matinada. No volen veure que el xoc serà inevitable si tots dos no posen el fre de mà i dialoguen. Com Suècia i Noruega, Txèquia i Eslovàquia, Escòcia i el Regne Unit o Quebec i Canadà.
Article publicat a El Singular Digital (18/09/2012)
