I ara què?

La massiva manifestació de l’11 de setembre, amb un milió i mig de persones pel cap baix manifestant-se a favor d’un Estat propi, i l’òrdago del president Mas a Madrid constitueixen un abans i un després en la història del catalanisme polític i demostren que la psicologia catalana ha variat després de les patacades i el maltractament rebut amb l’Estatut, les agressions a la llengua o els efectes de l’espoli fiscal en el benestar de la gent. Dit d’una altra manera, Catalunya ja no vol esperar més. Aquesta és la realitat. Estem en un nou temps polític i sociològic. La crisi i les retallades en benestar i en el sector públic català són, a més, el vehicle per propiciar aquest debat, lligat a una qüestió cabdal, també present a l’Estatut: el tracte fiscal de Catalunya. L’eix del catalanisme s’ha desplaçat majoritàriament cap a l’independentisme i aquest ostenta una posició hegemònica. Mai la classe política de la Generalitat restaurada havia exhibit un discurs tan inequívocament independentista.

I si en només una dècada, l’independentisme ha emergit de posicions francament testimonials és perquè Catalunya ha experimentat una profunda transformació. Les noves i desacomplexades generacions no tenen res a veure amb les pors de la Transició. Els fills de la vella immigració han nascut aquí i tenen coordenades sentimentals molt diferents. Per això, precisament, l’independentisme no és en cap cap cas una demostració majoritària d’antiespanyolisme. Com ha dit la demògrafa Anna Cabré, tres de cada quatre catalans tenen almenys un avi de procedència espanyola. La recurrent confrontació entre Catalunya i Espanya ha estat ni més ni menys que l’expressió de l’eterna incomprensió entre Espanya i Catalunya (cal regellir Quevedo, Ortega o Unamuno) i motor de desafecció. I esclar, trenta anys després, l’Estat de les autonomies no ha resolt el problema de l’encaix sinó més aviat al contrari: ens ha acostat a la porta de sortida. L’aguda crisi econòmica iniciada el 2008 ha estat el veritable catalitzador d’aquest descontent: s’ha estès la consciència que pels catalans ser espanyol té un cost massa onerós per al seu benestar.

La traca final fou la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i la constatació d’haver via tocat sostre, d’haver esgotat el camí junts davant la hostilitat i la incomprensió a tota demanda de més autogovern i de reconeixement de la personalitat de Catalunya. La gran manifestació del 10 de juliol de 2010, en què ja l’independentisme es va fer sentir amb força, fou un primer senyal d’alerta. En canvi, Madrid ho va minimitzar. Ara, el gran canvi col·lectiu consisteix en què el fatalisme, que s’esdevenia sempre després de tota frustració històrica s’ha tornat en una voluntat de desafiament al model d’Estat, sense complexos.

Les coordenades han canviat i el vell paradigma del catalanisme clàssic no serveix ni per analitzar ni per conduir el nou escenari. Després del pujolisme, que durant anys va mantenir una intel·ligent combinació de peix al cove i moments de tensió identitària amb Espanya per mantenir escalfada la parròquia, aquesta estratègia ha quedat obsoleta. El mateix Pujol és ara un entusiasta convers a l’independentisme. Els interessos dels sectors fàctics, econòmics i empresarials del país, els mateixos que van avortar l’Estatut de 2006 i van induir Artur Mas a pactar la seva retallada amb Zapatero, ara ho tenen difícil, tot i mostrar-se refractaris. No en va, Artur Mas ha optat per agafar el primer la pancarta i entomar el repte de canalitzar políticament el que denomina un procés de transició nacional. Però les incerteses i les dificultats de cara el futur són moltes, de manera que cal que els actors polítics, tots, estan obligats a posar les cartes sobre la taula, amb claredat, sense ambigüitats.

Article publicat a El Triangle (25/09/2012)

Deixa un comentari