“El problema, com sempre, és que Madrid vol ser al mig com el dijous”
En el meu darrer article vaig parlar de que governar és prioritzar, especialment en un context de crisi com l’actual. És un tòpic, però és així. Vaig deixar-me d’afegir, per raons d’espai, que, de vegades, els governants (ara em refereixo als espanyols) no sempre s’equivoquen perquè erren les prioritats o perquè actuïn amb un càlcul electoralista per damunt de l’interès general (autopistes radials en fallida, aeroports fantasmes, ave’s arreu). Pitjor, com els catalans sabem millor que ningú, moltes vegades actuen per centralisme pur i dur, esperonats per una vocació centralista atàvica, que té a veure, a parts iguals, amb una concepció castellano-cèntrica de la vida i del món, en línia amb el pensament de Menéndez Pidal, Américo Castro o Ortega i Gasset, i la necessitat que Madrid, erigida en la gran megalòpolis peninsular, que concentra ja tot el poder polític, econòmic i financer, no resti al marge de res, que tot comenci i acabi al km zero de la Puerta del Sol.
Insisteixo, això no té res a veure ni amb la racionalitat, ni amb criteris socioeconòmics o estratègics sinó amb la compulsió testicular de la pell de brau que s’imposa sempre a la pell de gallina no per la força de la raó sinó del “ordeno y mando”. El darrer exemple d’això el tenim amb l’episodi de l’eix mediterrani. Una llarga història plena d’entrebancs i de retards exasperants. Si no recordo malament, fou el darrer govern Aznar que va decidir prioritzar l’eix central dins les directrius de la Xarxa Transeuropea del Transport, foradant els Pirineus per Osca, amb tal que passés per Madrid. Els successius governs del PSOE van mantenir l’ambigüitat, i fins i tot van dibuixar variants que excloïen Múrcia i el País Valencià perquè passés per Madrid provinent de l’Andalusia Oriental. No fou fins el darrer bienni de Zapatero, que, aquest, pressionat per les abrussadores evidències econòmiques, les preferències de Brussel.les, la pressió del lobby Ferrmed, la unitat d’acció dels territoris de “paga catalana”, obligà el ministre Blanco a rendir-se a l’evidència i a abraçar la fe mediterrània. L’últim sainet, fins i tot després que la UE prioritzés l’octubre passat el corredor mediterrani, ha estat el protagonitzat per la gent de Rajoy, defensant de forma numantina la compatibilitat de tots els eixos, això és, la impostura política i la mentida. En democràcia, les formes també són part del contingut. I això diu molt foc a favor de Madrid. Igual que amb el rescat financer. Si Europa no arriba a intervenir en la xarxa de transport o a rescatar el sistema financer encara seriem ballant entre l’eix mediterrani i el central i les ajudes del sector públic espanyol a Bankia no serien retornades. Brussel.les locuta causa finita. Això dóna la raó als qui desitgen un rescat en tota regla. Més Europa i menys Espanya, doncs.
El problema, com sempre, és que Madrid vol ser al mig com el dijous. I que és conscient que aquesta infraestructura és una desespanyolització econòmica de Catalunya. La mentalitat radial i centralista fa que hi hagi AVE de Madrid a Sevilla, Barcelona o València, però no entre Barcelona i Alacant, posem per cas. Sort que la UE almenys en això hi posa seny i dóna fins i tot la raó als qui defensen, per aquest motiu, una intervenció i rescat d’Espanya per part d’Europa. En aquests moments d’estretors pressupostàries, Brussel.les, que ara diu finançarà fins a un 40 per 100 dels prop de 20.000 milions que costa l’eix, ha dit que prioritza l’arc mediterrani i l’atlàntic, i no el central. Perquè els territoris que està previst recorri congrega el 55 per 100 del PIB i de la producció industrial estatal, el 60% de les exportacions i del trànsit terrestre de mercaderies, el 65 per 100 del trànsit marítim… I perquè és la porta del sud d’Europa, i un traçat eficient facilitaria que les mercaderies arribessin al cor d’Europa procedents d’Àsia i poder competir amb el Nord, arribant amb 3 ó 4 dies abans, després de passar per la vall del Roine, del Rin fins Escandinàvia. No en va, el corredor mediterrani està cridat a integrar-se dins d’un altre gran eix europeu, l’espina dorsal de la mobilitat de la Vella Europa, per on transitarà un dels fluxos comercials més intensos del planeta. I això, afavoriria la connectivitat de 83 ports entre sí, els enllaços amb la xarxa bàsica de carreteres i amb 37 aeroports que ja estan enllaçats amb el ferrocarril. A més de respondre a un enfocament modern i sostenible de la mobilitat, perquè estalvia petroli i redueix la contaminació.
No cal ser un Einstein per veure que això hi ha a qui no li interessa. I encara menys que suposi una destralada a l’actual model de creixement econòmic especulatiu en favor d’un model productiu, basat en la competitivitat i l’economia productiva. Fins i tot, en un país com Itàlia, de llarga tradició jacobina i clientelar, els polítics han aparcat la mesquinesa i prioritzen un eix que no va de Roma cap al Nord, com seria imaginable, sinó pels ports més meridionals i per Palerm, a Sicília.
Article publicat a El Singular Digital (12/06/2012)