“El referèndum a Escòcia i el possible efecte contagi domèstic a Catalunya i Euskadi posa dels nervis PP i PSOE”
La dreta espanyolista ha bramat aquests dies al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la legalització de Sortu. El mateix alt tribunal que fou alabat per la sentència de l’Estatut ara és obertament qüestionat per, suposadament, fer un últim servei al PSOE abans de la seva renovació.
Quan es conegui la sentència es podran analitzar els seus fonaments jurídics. Ara bé, des del punt de vista polític és indiscutible que la resolució del Tribunal Constitucional coincideix amb el nou temps polític encetat l’octubre passat amb la decisió d’ETA de cessar l’activitat violenta. Això ho entén fins el més ximple. I els jutges no poden ser una excepció. Una altra cosa és que el procés està resultant lent, exasperant… La normalitat política a les institucions no va aparellada de gestos contundents en matèria d’acostament i de reinserció dels presos. Arnaldo Otegui continua a la presó per raons polítiques, tot i haver estat l’impulsor de la resolució del conflicte per la via pacifica i democràtica, a través de la presència a les institucions. És com si Tony Blair hagués engarjolat Gerry Adams en el seu dia i encara estigués a la presó.
La ràbia del PP és de manual. No es pot esperar res més després d’haver fet del terrorisme durant anys un poderós esquer electoral. Però ara s’hi afegeix un altre inquietant motiu: en les eleccions basques de 2012, el canvi d’escenari polític i l’emergència de l’esquerra abertzale amenaça PP i PSE amb tornar-los a les catacumbes polítiques. I això fa mal. Amaiur i el PNB es disputen l’hegemonia política a Euskadi i això és el que amoïna als populars espanyols i bascos. Saben que la sentència del Tribunal Constitucional dona carta de naturalesa, reconeix legalment, el que ja és una realitat social. No en va, l’esquerra abertzale ja és present als ajuntaments, les diputacions forals i al Congrés dels Diputats a través de Bildu. Però voldrien, amb l’auxili de la dreta judicial, tornar a amagar sota la catifa el 20% de l’electorat basc, il.legalitzar-lo sense més, deixant-lo no només orfes de referent polític sinó, de retop, frenant el procés de pau, la normalització política i les aspiracions de convivència de la majoria en el país Basc.
La legalització de Sortu no és només el rescat definitiu d’una Batasuna desmarcada d’ETA. De fet, la legalització de Bildu de fa un any ja va obrir el camí. Aquest és, fins i tot, un debat superat, extemporani. Si els independentistes bascos ja governen a la diputació foral de Guipúscoa, detenen l’alcaldia de Donosti i tenen cinc diputats a Madrid, de què estem parlant?
Les elits polítiques espanyoles són conscients que el cas del País Basc no és com el de Kosovo o Montenegro. Ja no estem parlant d’un efecte retardat de la guerra dels Balcans o d’una seqüela de l’extinta Unió Soviètica. El referèndum a Escòcia i el possible efecte contagi domèstic a Catalunya i Euskadi posa dels nervis PP i PSOE, fins al punt que, en l’escena internacional, els successius governs espanyols s’han negat a reconèixer cap nou estat, junt amb Rússia, Xina o Turquia.
El cas d’Escòcia és tanmateix més cabdal. Es tracta d’un eventual procés d’ampliació interna de la Unió Europea. Juntament amb el de Groenlandia-Dinamarca, el cas escocès pot arribar a constituir un veritable antecedent a analitzar en termes espanyols sobre les conseqüències jurídico-polítiques en cas d’una secessió en el marc europeu, tot i que la hostilitat política dels governs i dels principals partits espanyols sembla estar assegurada en tots els casos.
Article publicat a El Singular Digital (26/06/2012)