Davant els titànics reptes que tenia plantejats, l’anomenada Cimera del Creixement de la UE (23 i 24 de maig) ha conclòs amb resultats més aviat modestos i desacords profunds, especialment en l’àmbit de la mutualització del deute públic dels diversos països de l’eurozona. Sí s’ha produït tanmateix un petit avenç en les polítiques d’estímul econòmic que convé destacar: els eurobons per a projectes d’infraestructures, un instrument financer per al desenvolupament de grans projectes d’inversió d’interès europeu, prioritàriament de les àrees de transport i energia, encara que també es podran contemplar projectes de xarxes de tecnologies de la informació, en regions que siguin particularment deficitàries.
Anunciats pel president Barroso al setembre de 2010, la iniciativa va ser sotmesa a consulta durant l’any 2011, però semblava haver alentit el seu ritme de tramitació com a conseqüència dels profunds i constants avatars relacionats amb el mercat del deute públic europeu i, especialment a partir del llançament de la proposta d’Eurobons d’estabilitat a finals de 2011. L’actual decisió del Consell d’endegar una prova pilot a partir de l’estiu (amb uns recursos limitats, al voltant d’uns 230 M€), pot reduir la dramàtica caiguda en l’activitat inversora en els Estats més afectats per la política d’austeritat pressupostària, com l’espanyol, i alhora ajudar a desenvolupar infraestructures que contribueixin efectivament a la competitivitat econòmica d’aquestes regions.
El eurobons per a projectes estan pensats per a infraestructures d’interés públic que siguin realitzades mitjançant la fórmula de col.laboració entre sector públic i sector privat, és a dir, que tenen com a principal objectiu facilitar la captació de capital privat en els mercats per tal de facilitar el finançament, al marge del pressupost de les administracions i sense generar deute públic, de les inversions necessàries per al projecte. El seu funcionament és força similar, en aquest sentit, a les existents garanties per als préstecs dels projectes de la Xarxa Transeuropea de Transport (aquella que facilitarà, quan el govern central es decideixi d’una vegada, el desenvolupament de l’eix ferroviari mediterrani). Els eurobons per a projectes, essencialment, proporcionen als finançadors la garantía de que els projectes acollits sempre seran capaços d’atendre els pagaments del retorn del deute, fomentant així l’interès dels inversors en un context financer, com l’actual, de profunda aversió al risc. Intervenen, doncs, més que com una aportació al finançament directe dels projectes, com una garantia atractiva per als capitals privats, en un efecte multiplicador que fa estimar a la Comissió Europea que els 230 milions inicials assignats a la iniciativa captaran una inversió privada d’un 4.200 milions d’euros.
Aquesta notícia no hauria de passar desapercebuda per al govern de l’Estat espanyol ni per al govern de Catalunya i s’hauria d’aprofitar la nova eina per a reprendre alguns dels grans projectes inversors, ajornats sine die com a conseqüència de les retallades pressupostàries i que signifiquin aportacions rellevants a la productivitat econòmica (si us plau, no més AVE a territoris de dubtosa rendibilitat!). Per a facilitar l’aplicació dels eurobons per a projectes caldria també, en el cas espanyol, reformar la legislació relativa a la col.laboració públic-privat. Aquesta forma contractual, incorporada al dret espanyol al 2007, ha estat objecte de diverses reformes des de llavors, la més important a través de la Llei d’Economia Sostenible al 2011, però sense acabar de trobar una formulació adient dels objectius que persegueix la figura contractual. Seria necessari, al meu entendre, modificar amb una certa intensitat els extrems relatius a la convocatòria dels concursos, el procediment d’adjudicació i els instruments de finançament dels contractes. Una encertada reforma d’aquesta modalitat contractual permetria a les Administracions aprofitar a fons el nou instrument habilitat per la Unió Europea per tal de dinamitzar la nostra economia. De forma limitada, si es vol, però tampoc sembla que estiguem en disposició de malbaratar les poques oportunitats que apareixen.
Article publicat a Tribuna.cat (02/06/2012)