Joan Ridao

Prejudicis antimusulmans ?

Amnistia Internacional (AI) acaba de denunciar en un informe que la majoria de governs europeus no estan fent prou per combatre els prejudicis i estereotips negatius contra els musulmans, sinó que ben al contrari els toleren o exploten amb finalitats electoralistes. Aquestes reserves, segons la prestigiosa ONG comporten quatre grans concretes formes de discriminació contra el col·lectiu. En el món del treball, on assegura que en països com Bèlgica, França o Països Baixos es neguen llocs de treball o s’aparta de cara el públic a les dones que porten indumentària religiosa. En l’Educació, on la prohibició de portar peces de vestir que tapen la cara a les escoles impedeix l’accés a l’escola en molts casos, col·lidint amb l’interès superior de l’infant. En la indumentària, perquè aquestes mateixes peces de vestir generen conflictes fora de l’àmbit laboral o educatiu, també en l’esfera pública. I finalment, en un àmbit com el del culte religiós, tenint en compte els obstacles existents per obrir nous llocs de culte dignes en molts municipis.

Sempre he pensat que és bo tenir una aproximació aristotèlica als problemes. El terme mig en aquests casos es troba tan allunyat del bonisme seràfic com dels prejudicis hostils. Només cal veure que la immigració de finals del segle XX i tombant del XXI va sorgir per una combinació de factors, bona part dels quals provocats per les societats del primer món. A casa nostra, un d’aquests factors fou el model de creixement econòmic durant l’època de bonança, basat en la baixa productivitat i l´ús de mà d’obra intensiva en sectors com la construcció, que va provocar una gran demanda de treballadors estrangers. També el descens acusat de la natalitat a finals dels anys 1970, l’ocàs del baby boom dels anys 60 i 70 del segle passat. O la creixent petició de treballadors en un nínxol emergent com el servei domèstic o l’atenció a la gent gran. Òbviament, també hi ha intervingut factors exògens. Els immigrants que han arribat en pastera a la península no ho han fet per gust. Han vingut fugint de la fam, les guerres, els règims autoritaris. La globalització mediàtica ha projectat una imatge enlluernadora de l’opulència occidental. Sigui com sigui, aquest és un fenomen estructural, que pot fluctuar i reduir-se com ara mateix a conseqüència de la crisi econòmica, però que ha vingut per quedar-se entre nosaltres.

Afirma AI en el seu informe que es tolera la immigració si no és visible. Certament, el xoc cultural fa que la majoria de la gent alimenti estereotips negatius, fins brots d’intolerància i de xenofòbia, davant la sola visió d’una barba llarga, una jel.laba o un vel. Culturalment, no desperta la mateixa animositat una monja amb el seu hàbit o un sacerdot amb alçacoll. Això és així perquè existeix una tradició distinta però també perquè es responsabilitza i estigmatitza el col.lectiu musulmà de tot allò que succeeix a l’Orient Mitjà o el Nord d’Àfrica, dels atemptats de l’11-M… Cal entendre, que tanmateix existeix un salt cultural entre una societat moderna i una altra de premoderna que demana temps i comprensió. Que els guetos i l’endogàmia són la reacció normal de tot ésser humà que se sent desplaçat, com passa amb la colònia occidental a orient. Que no està justificada la por o la psicosi que suposa per a alguns el sol fet d’imaginar un procés de creixement exponencial del fenomen, en què els autòctons finalment esdevindran minoria.

És clar que això no és fàcil. L’allau migratori en aquest país, que en una sola dècada ha rebut tants immigrants com altres països del nostre entorn en trenta o quaranta anys és complex. Passar de taxes d’immigració ínfimes al 20% com en alguns llocs fa que, per molts esforços que s’esmercin en el camp de la integració i la mediació cultural, els processos d’adaptació, integració i inculturització són lents. A tal punt que les enquestes evidencien encara ara tres constants en la jerarquia de preocupacions del ciutadà: la gestió amb mà dura dels fluxos migratoris, que prefereix amb quotes i contractant en origen; que els instruments d’acollida evitin la competència per accedir a determinats serveis públics (de manera que els últims a arribar no acaparin els beneficis de l’Estat del Benestar); i la creació d’una cultura pública comuna en els costums, la indumentària o la pràctica religiosa.

Una societat com la nostra ha de fer bandera de l’aconfessionalitat de l’espai públic: ni creus cristianes ni altres símbols religiosos no han de ser presents a les escoles o establiments públics. Això no succeeix aquí, quan molts càrrecs públics encara prenen possessió al costat d’un símbol religiós o celebren cerimònies religioses amb motiu de festes senyalades. Al mateix temps, no cal crear un problema on no hi és. És artificiós generar un debat sobre el vel o el burca quan es tracta de casos molt puntuals (se n’han detectat a Pozuelo o a Arteixo i no a Lleida). La qüestió no és d’ordre públic o que aquestes pràctiques constitueixin un atac contra el dret de les dones o contra alguns valors autòctons ancestrals. En molts casos l’ús d’aquestes peces de roba es fa voluntàriament, sense dominació aparent. La qüestió és que s’impedeixi la visió del rostre, quelcom fonamental en les relacions socials i educatives. Això està per sobre de determinades manifestacions del dret a la intimitat o al lliure desenvolupament de la personalitat. La recepta de les ordenances i la generalització de la prohibició és contraproduent i caldria que això es reconduís preferible reconduir cas per cas via mediació en cada centre educatiu o allà on sigui.

La qüestió dels llocs de culte té a veure amb el pluralisme religiós i amb el dret a professar privadament qualsevol creença en un estat de Dret. A Suïssa van prohibir constitucionalment construir més minarets després d’un referèndum. A Catalunya, el tripartit va voler legislar per reservar sòl en el planejament urbanístic, constatades les dificultats de disposar de llocs dignes en alguns municipis. A l’oratori de Sants s’apleguen 1000 persones en 70m2. En altres casos se’ls centrifuga a polígons industrials o zones ultraperifèriques. Això no només és indigne sinó que constitueix una violació dels Acords de 1992 entre Espanya i la comunitat musulmana. Tenim on no, prejudicis antimusulmans?

Article publicat a e-notícies (27/04/2012)

Últims llibres

Twitter / X

  • El passat 22 de novembre de 2024, es va publicar al diari @diariARA un article meu on parlo de la preocupant situació del català. Us deixo l'enllaç a l'article.

    Els problemes del català demanen estrenar noves menntalitats; no abaixar la guàrdia i una militància insubornable
    https://www.ara.cat/opinio/militants-llengua_129_5208089.html

    Veure més