“La devolució de competències a favor de l’Estat exigeix la reforma d’Estatuts molt rígids o bé la promulgació de lleis d’harmonització”.
Fa poc l’Estat autonòmic es va estremir com poques vegades quan, des del cor mateix del sistema, Esperanza Aguirre va proposar la devolució a l’Estat de competències com Sanitat, Educació o Justícia. No és el primer cop però potser sí l’intent de buidatge més radical i desacomplexat. Els mateixos sectors de la dreta i l’esquerra espanyola hostils al disseny primari de l’Estat de les autonomies, ara, en plena crisi econòmica, han aconseguit introduir la idea de fracàs de la descentralització política, ineficiència, duplicitats, etc., tot i que no existeix cap evidència empírica que relacioni descentralització política i pitjor eficiència econòmica. Els mateixos que es mostren preocupats per la no integració dels “nacionalismes disgregadors” aprofiten ara la recessió per revitalitzar els seus vells prejudicis polítics i la seva hostilitat cap a Catalunya.
Però la realitat ens diu que, una cosa és que aquests sectors creguin íntimament que viurien millor en un Estat rabiosament centralista i una altra és que les dades econòmiques comparades dels Estats compostos (per exemple, un estudi de Rodríguez-Pose i Adela Bwire de la London School of Economics) demostren que el nivell de benestar depèn sobretot de com es gestiona i que, en tot cas, la subsidiarietat permet una major adequació a les demandes ciutadanes i fa més transparent i participativa la governació.
La qüestió és doncs si aquests sectors aconseguiran ara amb el giny autonòmic o és una febre passatgera? Parteixo de la convicció de la irreversibilitat d’un model que en 30 anys ha creat unes elits locals i un espai públic sòlid, fins i tot allà on, com a Madrid, es van haver d’inventar l’autonomia. A més, ni el PP ni el PSOE renunciaran a l’autonomia d’Extremadura, Cantàbria, Andalusia o Astúries, per posar només alguns exemples, per la senzilla raó que els guanys que els reporta són evidents. A mes, la devolució de competències a favor de l’Estat exigeix la reforma d’Estatuts molt rígids (es requereix una majoria de dos terços en el cas de Madrid) o bé la promulgació de lleis d’harmonització. Per tant, els autonomistes “asimètrics”, com Duran Lleida, que aspiren a acabar amb el “cafè per a tothom”, han d’entendre que no hi haurà un altre any zero perquè l’invent els convé a tots: ha fet disminuir els desequilibris territorials amb la solidaritat dels territoris més dinàmics econòmicament i ha generat una pruïja que suposa un constant afany d’emulació que estimula el progrés i la innovació.
Ara bé, la crisi actual i l’estratègia de consolidació pressupostària de l’Estat, que passa per carregar el mort a les autonomies, està canviant el model i imposant un esquema loapitzador, que imposa la coordinació i la solidaritat com a pas previ per eliminar l’autonomia financera de les autonomies amb l’excusa dels objectius de dèficit fixats per la UE. Prova d’això és la reforma constitucional de l’article 135 i o la reforma de la llei d’estabilitat pressupostària que no només centrifuga bona part de la responsabilitat de l’Estat central cap a les comunitats, que apareixen com el boc expiatori davant dels mercats, sinó que està operant canvis institucionals profunds com aquell qui no vol la cosa: més coordinació vertical (art. 156 CE), amenaça d’execució forçosa de decisions autonòmiques per part de l’Estat (art. 155 CE), més tutela financera a través del Consell de Política Fiscal i Financera, amb majoria estatal (LOFCA), intervenció dels comptes i pèrdua de la capacitat normativa sobre els tributs cedits (Llei d’estabilitat financera), retallades en competències autonòmiques com Sanitat i Educació (10.000 MEUR), invocació per part de l’Estat de títols competencials transversals com les bases de la planificació econòmica (art. 149.1.13 CE), la Hisenda general (art. 149.1.14 CE), la coordinació general de la sanitat (art. 149.1.16 CE), la unitat de mercat per imposar la liberalització d’horaris comercials o de les costes…
Tot això constitueix una praxi política i legislativa aclaparadora que, després de la sentència de l’Estatut, suposarà una nova apretada de cargols que canviarà la fesomia del model de distribució territorial del poder polític i impedirà a les autonomies fixar polítiques pròpies en àmbits materials complets i coherents. La qüestió és, pensen els autonomistes i federalistes catalans de bona fe que encara juguen a cam propi o que ho fan en camp contrari?
Article publicat a El Singular Digital (01/05/2012)