L’anunci d’una enèsima reforma del Codi penal busca satisfer un sector de l’opinió i alhora espantar els moviments de protesta contra les retallades.
Cada cop que es produeix un episodi tràgic o violent, dels que generen alarma social quan es contemplen les imatges per televisió, la temptació de molts responsables d’Interior, es diguin Fernández o Puig, és la de proposar l’enèsima reforma del Codi penal a l’abric del malestar social que provoca. És un tòpic, però no per això menys cert, que s’acostuma a legislar en calent, esperonats per determinats estats d’opinió provocats ja per casos com el de la nena Mari Luz o per les bretolades del dia de la vaga general a Barcelona. D’això se’n diu populisme punitiu. O encara pitjor, alguns casos com el del recent anunci d’enduriment del Codi penal per part del Govern del PP i de CiU constitueixen globus sonda que es deixen anar estratègicament per donar satisfacció a una part de l’opinió i, de retruc, intimidar una part dels moviments de contestació a les polítiques econòmiques d’austeritat. Perquè ambdós governs són conscients que hi ha un malestar latent i que persistiran les mobilitzacions. La qüestió és què li restarà a la gent a partir d’ara si es posa en dubte el seu dret a manifestar- se? Assistim a una involució en el sistema de garanties a l’altura d’un règim autoritari, que legitima la violència policial en nom dels interessos del mercat.
Equiparar la kale borroka, fenomen de violència al carrer amb un mòbil polític, amb les bretolades de Barcelona, per reprotxables i perseguibles penalment que siguin, és un despropòsit. Aquí no hi ha cap intent organitzat de subvertir l’ordre constitucional ni la pau social. Aquí hi ha delinqüents i prou, a qui tot el pes de la llei ha de caure al damunt si es prova la seva participació. A més, resulta políticament insostenible i constitucionalment dubtós que es pugui arribar a qüestionar el dret de reunió i manifestació d’aquesta forma. Hi ha una línia vermella que separa la desobediència, la resistència i l’atemptat contra un agent de l’autoritat del fet d’intentar-se escapolir d’un agent de policia que t’atonyina. Et pots exposar per això a anar a la presó? Què passarà amb la típica asseguda pacífica al carrer? I amb el qui convoca una manifestació pel mitjà que sigui? La llei només exigeix que ho comuniqui amb deu dies (o en determinats casos, 24 hores)d’antelació. Aquí acaba la seva responsabilitat. Si això deriva en problemes d’ordre públic per descontrolats, també se li aplicarà una pena privativa de llibertat?
Portem 19 reformes del Codi penal de 1995 (dit de la Democràcia), la darrera el 2010. Això demostra que els problemes no resideixen sempre en les lleis. Als autors dels incidents de Barcelona, si se’ls imputen delictes de danys, estralls, incendi, lesions, desordres públics, atemptat, associació de malfactors, etc., poden rebre penes d’entre 6 i 8 anys de presó. El que cal és una justícia eficaç i àgil, que faci possible que el dia de la vista del judici oral les proves siguin contundents i acudeixin totes les parts. És imprescindible, a més, una política criminal moderna, que no doni ales a la venjança privada i es concentri a prevenir el delicte, ressocialitzar l’infractor i reparar les víctimes. I més formació policial, i recursos per a àmbits formatius com l’educació, que és la font del civisme. I no pas un programa tan audaç com ineficaç, un nou pla expansiu del ius puniendi sense aturador, que condensa tota la insídia de l’aparell coercitiu de l’Estat en determinats delictes mentre consagra de forma classista la impunitat dels delictes de coll blanc a través d’una amnistia fiscal que deixarà impunes milers de defraudadors a Hisenda. En altres paraules, s’anuncia mà dura amb segons qui, es mostra dur amb el feble i feble amb el fort.
En dues paraules, la reforma està mancada de visió global, coherent i finalista d’una política criminal moderna i desaprofita l’oportunitat per fer pedagogia social i política. Si es consumen els plans del PP, el Codi penal continuarà afavorint l’exclusió abans que la ressocialització i el càstig abans que la prevenció, la qual cosa, paradoxalment, és molt més costosa –i antieconòmica–, perquè, com més dret penal, com més penes i més dures, major col.lapse judicial i major amuntegament a les presons.