“Cal treure pols amb cautela de les conclusions de la Comissió Roca (2001), que proposà la supressió de fins 200 municipis de menys de 250 habitants”
Fa certa pena sentir la vicepresidenta del govern espanyol afirmar que s’ajudarà als ajuntaments a pagar els seus deutes de forma excepcional i per darrera vegada. Perquè és clar que el forat negre del món local és el seu finançament, que en la major part depèn d’un Estat que no compleix ni amb les obligacions financeres contretes amb els ajuntaments (que presten els serveis de proximitat) ni, per descomptat, amb les comunitats autònomes (que entre d’altres, presten els serveis socials bàsics).
Deixant de banda l’encert en la gestió econòmica dels consistoris, que va per barris, com demostra l’heterogeneïtat de dades de morositat i endeutament fetes públiques aquesta mateixa setmana, el conjunt d’ajuntaments ha pogut anar fent fins ara, tot i disposar d’un finançament desastrós, integrat per la participació en els cada dia més minvants ingressos de l’Estat i per subvencions finalistes i en molts casos discrecionals. Aquest miracle dels pans i els peixos ha estat possible gràcies sobretot als beneficis que durant una dècada ha reportat el boom immobiliari. Però la bombolla ha estat també per al món local un lucratiu miratge que s’ha acabat i, en plena crisi, i amb menys recursos que mai, la precarietat està a l’ordre del dia. Alguns ajuntaments estan en fallida i a punt de baixar la persiana. No és per menys. El còctel resulta explosiu: amb un finançament estructuralment deficient, la baixada paorosa d’ingressos propis via impostos ha multiplicat exponencialment la demanda de serveis del benestar com l’atenció a les persones, l’habitatge…
Es va dir fa uns anys que després del finançament autonòmic (reformat el 2009) tocava als ajuntaments, que encara esperen. Aquests, no només han de continuar suportant la seva postergació sistemàtica, sinó que el 2010 i 2011 se’ls ha traspassat menys diners i, enguany, se’ls exigeix una dieta de cavall i més ajustaments a canvi de rebre ajuda per pagar factures, a més de comprometre’s a retornar a mig termini 6000 MEUR d’unes bestretes mal calculades per l’Estat. En aquest context, molts ajuntaments han hagut de reduir la neteja de carrers o de platges (pensem en l’estiu passat), reduir la il.luminació de la via pública o deixar de prestar serveis que els són impropis com l’educació infantil, els conservatoris de música, les escoles d’art o els centres d’acollida d’animals. I molts han hagut de pujar els impostos.
Potser per això ha rebrotat el debat sobre què fer amb els ajuntaments. Les posicions més extremes, ignorant la injusta situació financera dels mateixos qüestionen fins i tot la seva pròpia existència. Però, encara que soni a tòpic, i es repeteixi com una jaculatòria, no deixa de ser veritat que els ajuntaments són l’administració més propera a la ciutadania i la que millor gestiona els serveis de proximitat i, per això mateix, són imprescindibles. A més, existeix un sentiment localista molt arrelat (de vegades, de campanar) que fa impossible segons quins plantejaments.
El que toca és solucionar d’una vegada el seu finançament estructural i proveir-los d’una nova arquitectura fiscal, coixa després de la supressió (sense compensar) de l’IAE. A més de racionalitzar l’estructura de l’administració local: suprimir les Diputacions d’una vegada en el context d’una reorganització administrativa que posi en marxa al Principat les vegueries (a Itàlia han eliminat 36 províncies i 50.000 càrrecs públics sense despentinar-se); clarificar les competències; especialitzar els ajuntaments en l’actual context de crisi no tant en el totxo com en el foment de l’activitat econòmica i l’ocupació; i, sobretot, plantejar-se seriosament la supressió d’alguns ajuntaments (a Grècia n’han eliminat 680 i estalviat 1200MEUR) i la mancomunitat de serveis com el transport, la gestió de residus o la policia local. Sóc conscient que la supressió de municipis no és cosa fàcil. Però tots coneixem molts micromunicipis que no poden prestar ni els serveis més elementals. Ni pagar un simple algutzir. Convindria doncs treure pols amb cautela de les conclusions de la Comissió Roca (2001), que proposà la supressió de fins 200 municipis de menys de 250 habitants.
Article publicat al Singular Digital (20/03/2012)
