“El saldo fiscal continua sent descomunal, i això, en temps de crisi és especialment demolidor”
Aquests dies que el PSC ha fet pública la seva proposta de cara a la negociació del Pacte Fiscal, val la pena recordar que el vigent acord de finançament de 2009 parteix dels trossos del mirall trencat per Mas i Zapatero. Això explica d’entrada per què el que tenim ara s’assembla com un ou a una castanya al que preveia l’Estatut del 30-S, que contenia un model de concert econòmic solidari. L’acord de 2009, a més, fou fet en un context en què el PSC participava del govern català i el govern espanyol estava en mans del PSOE. És difícil que es reprodueixi una conjunció astral com aquesta. Amb tot, amb la calculadora a la mà, és just reconèixer la millora del saldo fiscal que ha suposat el nou model per una doble via: el repunt de la inversió estatal respecte de la tendència històrica acumulada i la millora neta de recursos aportada pel nou sistema.
Però això és insuficient. El saldo fiscal continua sent descomunal, i això, en temps de crisi és especialment demolidor. El còctel explosiu format per la baixada d’ingressos, l’incompliment de les obligacions financeres d’un Estat que es nega a pagar el Fons de Competitivitat i la DA 3ª, sumat al dèficit fiscal, ens porta directament al col.lapse. A més, s’aguditza i es fa insuportable la sensació que l’aigua dels Països catalans rega la finca dels nostres veïns i fa que la seva herba creixi més verda. La prova d’aquest escreix de solidaritat és que, segons la darrera liquidació del model, el Principat és la tercera comunitat amb capacitat fiscal però, amb els ingressos percebuts per càpita, se situa en vuitè lloc. No es compleix doncs el cèlebre principi d’ordinalitat, és a dir, el model no garanteix que amb els mecanismes d’anivellament previstos es mantingui el pes en renda. I el més important, no dóna la clau de la caixa a la Generalitat. Catalunya té dependència financera de l’Estat perquè aquest és un model de despesa, no d’ingrés com el Concert basc i navarrès que no depèn de la valoració que es faci dels serveis inherents a les nostres competències.
Les conclusions de la comissió d’estudi constituïda sobre aquesta qüestió al Parlament són favorables a la negociació d’un conveni tributari propi inspirat en el sistema de concert foral. Un model que atorgui a Catalunya les competències sobre l’exacció, gestió, liquidació, recaptació, inspecció i revisió de tots els tributs generats a Catalunya, de manera que la Generalitat actuï com a administració única en matèria tributària, sens perjudici de les facultats que es puguin establir per a l’Estat en matèria de drets d’importació i els gravàmens en els impostos especials i en l’IVA. Aquest model de finançament singular requereix l’establiment d’un acord fiscal bilateral entre l’Estat i la Generalitat, exclòs del règim general comú de la LOFCA i donar total transparència a les aportacions a la solidaritat entre territoris. Això ha permès que el País Basc i Navarra siguin països més industrialitzats, amb menys atur i amb les infraestructures que ells mateixos decideixen.
La qüestió és tanmateix de voluntat política. Per això no podem deixar de ser escèptics, sense caure en el derrotisme. Fins ara, tots els governs espanyols han apostat per un sistema de subsidis opacs entre territoris. La transferència de rendes d’alguns territoris cap al l’Espanya meridional és la clau de volta de l’invent espanyol. Mai no han volgut la canya sinó el cove ben ple. Però almenys la destrossa patida per l’Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional són paradoxalment els nostres millors aliats des d’un punt de vista jurídic en aquest moment. L’Estatut no petrifica cap model i remet a la llei estatal, que pot ser la LOFCA o una llei singular com la que es reclama des d’aquí.
En aquest context, el que proposa el PSC és continuista, aprofundeix en el model actual i ens allunya de la clau de la caixa i ens fa dependre novament de la voluntat del govern central i de les decisions mancomunades a 17. La proposta de crear un consorci per compartir la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos n’és un exemple. Ens situa en una posició de subordinació i de feblesa. ¿És un model que posa límits a la solidaritat i que aportaria més recursos? Sí. Però, com diria en Llach, no és això, companys, no és això.
Article publicat al Singular Digital (06/03/2012)