Banquer i home de bé?

El Govern del PP adoptarà un Pla (sic) per minimitzar el nombre de desnonaments i d’execucions hipotecàries en el cas de famílies en situació de risc o sota el llindar de la pobresa. Es referia als casos en què que tots els membres de la família estiguin a l’atur.

Per situar les coses, això constitueix un modest avenç, però un avenç. D’una banda, es proposa aprovar un paquet de reformes legals, i per tant d’obligat compliment, d’un abast més aviat menor i poc precís: rebaixes en el pagament d’interessos de demora, que els pagaments s’imputin al deute principal i no als interessos, millorar el procediment de subhasta; de l’altra, suggereix un Codi voluntari (expressió oxímoron, composta per termes aparentment antagònics) amb el qual es «convidarà» les entitats de crèdit a acceptar la dació en pagament o lliurament de claus per saldar la hipoteca en cas d’impagament, a canvi de deduccions fiscals (que pagarem tots) i de publicitat de les entitats que facin bondat (vaja, un diploma com el de les escoles d’abans). Poc estímul, doncs, per a qui té els balanços inflats d’actius immobiliaris després d’anys i panys de bombolla immobiliària. Ja deia Voltaire, referint-se als banquers suïssos, que si alguna vegada es llançaven per la finestra calia anar darrere seu perquè segur què hi havia alguna cosa a guanyar. Els bancs sempre han d’obtenir beneficis, per definició. Amb això que es proposa, els bancs ni es veuran constrets ni es faran corresponsables de la situació. Perquè qui es va alimentar amb la bombolla hauria d’assumir la part alíquota del risc i els plats trencats. No vull ser ocell de mal averany, però em temo que això acabarà sent fum. Com la creació d’una subcomissió al Congrés, que dorm en els llimbs després d’un compromís personal de Zapatero amb mi mateix al març de 2011.

El punt de partida és clar: sembla injust que algú que no pugui pagar la hipoteca no solament perdi l’habitatge, que en teoria cobreix el valor del préstec, sinó que s’endeuti per a tota la vida, amb els béns presents i futurs, i, en molts casos, els dels familiars avaladors. És injust perquè milers de famílies han vist com la crisi i l’atur els impedeixen pagar la hipoteca a causa d’una crisi financera que no van provocar i que ha derivat en una crisi de l’economia real i del deute sobirà dels estats. És injust perquè durant el frenesí de la bombolla immobiliària les entitats de crèdit van donar hipoteques sense control, taxant els habitatges en molts casos per un 120% del valor de mercat, a través d’empreses de taxació propietat dels mateixos bancs.

Mark Twain deia que els banquers ens presten el paraigua quan fa sol i ens el reclamen quan comença a ploure. Però la lògica és una altra. El sentit comú diu que, si un immoble està ben taxat, n’hi hauria d’haver prou de retornar-ne les claus, com a Alemanya, a França, al Regne Unit o en alguns estats dels EUA. Aquí, un banc es pot adjudicar un immoble en subhasta pel 50% del seu valor. Per això, el drama humà és considerable. Entre el 2009 i del començament de l’any 2012 ençà, 73.000 famílies han vist executada la seva hipoteca. Entre el 2005 i el 2008 en van ser 250.000. En canvi, els bancs han abaixat un 30% la contractació d’hipoteques, és veritat, però mantenen una taxa de morositat baixíssima (un 2,6% en els habitatges de renda lliure i menys de l’1% en els de protecció oficial). I, el 2011, els cinc grans bancs espanyols van obtenir, tot i la crisi, 15.000 MEUR, curiosament idèntica quantia que el valor de les hipoteques executades. A més, pel seu mal cap i també per atendre els requeriments internacionals de capitalització han rebut ajudes de l’Estat de prop de 100.000 MEUR que no han servit per obrir l’aixeta del crèdit ni afluixar amb les hipoteques. La prioritat del Govern del PP sembla que és la reforma laboral, però les més urgents serien la del sistema financer i la fiscal. Però tots els governs semblen entestats a arruïnar i desnonar abans milers de famílies que incomodar els banquers. Diuen que la dació afecta la seguretat jurídica i la solvència del sistema financer. Però és insostenible per a un país abocar milers de famílies cap a l’exclusió i l’economia submergida. El problema és de submissió del poder polític, que mana menys que el poder econòmic i financer, que aquests mercats de rostre desconegut que no són altra cosa que els bancs, sobretot alemanys i francesos, que a través de Merkozy dicten la política econòmica de l’austeritat masoquista que regeix a la UE.

Ja ho diu la dita: banquer i home de bé…

 

 

Article publicat a El Triangle, número 1053, 2 de març de 2012.

Deixa un comentari