“La reforma suposa el retorn a la recepta més vetusta: la barra lliure. Un recurs desesperat per estimular un comatós mercat laboral a partir de la creença que el problema és de sortida i no d’entrada”
Houston, tenim un problema. Europa té un problema amb la seva governança econòmica. De tan gran que és l’hegemonia neoliberal i conservadora al vell continent, sembla com si hi hagués una única política econòmica i aquesta fos neutra: la que marca el directori Merkozy i el Banc Central Europeu al servei de la gran banca francoalemanya que, per tal de recuperar els seus crèdits, imposen a les autoritats polítiques europees i dels Estats la doctrina de l’austeritat masoquista (Krugman) i ens vigila rigorosament i amenaça amb activar els mecanismes de sanció antidèficit sinó s’adopten doloroses destralades en el capítol de despesa i “mesures estructurals” com una reforma laboral que, a curt i mig termini, només destruirà centenars de milers de llocs de treball.
Els conservadors i els bancs que manen a Europa ens han donat la recepta: ser competitius retallant despesa i a través del factor treball i no d’altres mecanismes com el crèdit (que, després de 110.000 MEUR de préstecs a la banca, continua sense fluir!), el desenvolupament de les infraestructures estratègiques (resten pendents les connexions ferroviàries al port i a l’aeroport) o una reforma fiscal seriosa i integral que faci pagar les rendes del capital i aflori el 23% PIB de frau fiscal (i no una amnistia fiscal per als defraudadors).
En aquest context, els pressupostos més durs i austers de la democràcia (2012) suposen un nou ajust de 29.000 MEUR, amb el propòsit d’assolir un objectiu de dèficit impossible del 5,3% enguany. Plou sobre mullat. Cal recordar que la primera setmana de govern del PP, Rajoy ja va acordar un ajust de 15.000MEUR i la pujada de l’IVA i de l’IBI. Llavors tot eren flors i violes amb l’empenta de les urnes. 100 dies més tard, el descontentament social és al carrer i la percepció estesa és que continuar retallant sense creixement ens enfonsarà encara més en la misèria. No es pot esperar res de bo d’una retallada lineal (!) del 19% de la despesa i una davallada del 50% en la inversió real sense cap mesura d’estímul al creixement.
Precisament, la reforma laboral aprovada el passat 10 de febrer és l’atac més radical contra els drets dels treballadors en democràcia. Persegueix dos objectius: devaluar els salaris al no poder devaluar internament la moneda i afavorir i abaratir l’acomiadament. La reforma suposa el retorn a la recepta més vetusta: la barra lliure. Un recurs desesperat per estimular un comatós mercat laboral a partir de la creença que el problema és de sortida (els costos d’acomiadar) i no d’entrada (com crear ocupació, més estable i de qualitat en un entorn de flexibilitat interna i externa). El guió de la vaga estava servit, com va reconèixer el mateix Rajoy davant els seus col.legues europeus: un retrocés lesiu pels drets dels treballadors i una negativa al diàleg social que elimina del mapa la concertació social quan és més necessària ha conduït a una vaga i a una demanda de rectificació més justificada que mai.
Segurament el govern espanyol no canviarà. La determinació de Rajoy (o la poderosa ombra dels mercats) fa que la seva ministra de treball hagi anunciat que no tocarà si més no el moll de l’os. Però s’equivoquen si es pensen que la vaga és un conflicte entre els sindicats i el govern, perquè aquest és un contenciós entre l’executiu espanyol i una àmplia majoria ciutadana que veu com s’aprofundeix en el forat de la recessió i es condemna a milers de famílies a la marginació. Ha estat un bany de realisme. Per això, o canvia i negocia per rebaixar la tensió social i reconduir el conflicte, o la majoria absoluta es mantindrà aritmèticament fins les pròximes eleccions però el seu crèdit polític serà tan efímer com el regnat de Pipí el breu. Les retallades i l’austeritat extrema no surten de franc. Només cal veure que el PP, pujat des del novembre en el pedestal de l’arrogància, ha perdut 500.000 vots a Andalusia i ha patit en les seves carns una vaga general just quan encara no es complien els 100 dies de gràcia. I la riuada de descontentament continua i a Catalunya es multiplica degut a l’incompliment de les obligacions financeres de l’Estat i a l’espoli fiscal…
Article publicat al Singular Digital (03/04/2012)