Això és el que deia Jacques Delors fa uns anys. Que Europa avança de crisi en crisi, però no resultat tant de evident si veiem els resultats de la darrera cimera europea. La darrera cimera europea serveix per a reclamar una vegada més construir una estructura política que permeti governar l’eurozona de manera eficaç i estable. La manca d’estabilitat de l’euro demostra que no hi ha una UE unida davant els allaus especulatius i per això el poder del capital financer de la UE-15 és excessiu, fet que comporta que la única política econòmica possible és la política neoliberal que desregula el mercat de treball, debilita la negociació col•lectiva i redueix la protecció social. Un fet que a més ha portat a un concepte de dèficit anatemitzat. i tot es redueix a reducció de dèficit, retallada de despesa social i no tocar els impostos.
Si se segeuix així, seguirem estancats durant anys, o hi ha una estructura federal europea, els Estats Units d’Europa, compromesos amb polítiques expansives d’estímul econòmic, desenvolupant institucions financeres comuns, o se seguirà arrossegant la situació actual.
Una vegada més s’ha sortit de Brussel•les amb una solució de compromís, perquè hi ha una inèrcia històrica que porta Europa a fer les coses a mitges. Tot i el primer pla de rescat a Grècia, la insolvència grega i la por al contagi perifèric era qüestió de temps. I el fracàs de les mesures adoptades fins ara salta a la vista: el deute grec ha crescut, el clima social és inviable i la por al contagi no s’ha evitat.
El nou pla d’ajuda a Grècia, amb terminis més llargs i interessos més baixos, reduirà el deute sobre el PIB en 12 punts, amb un tipus d’interès del 3,5% i sense perspectives de creixement, a més a més de ser una solució sense implicació privada, gairebé. Això farà que el pes del rescat recaigui, una vegada més sobre els contribuents. La segona gran mesura, ampliar els poders del Fons d’estabilitat serà l’embrió, es diu, d’un Tresor únic europeu, per actuar preventivament davant episodis de tensió dels mercats, recapitalitzar entitats financeres de països intervinguts i comprar deute als bancs, però en realitat es tracta d’un canvi de papers, s’amplien facultats sí, però sense aportar més diners. Europa segueix estant a mitges.
