Sepultats sobre gavadals de terra aspra

Dilluns era 18 de juliol. Era el 75è aniversari de la rebel•lió militar feixista contra la legitimitat republicana. L’inici d’una guerra desigual entre els colpistes que van comptar amb el recolzament de les potències feixistes europees i els mercenaris marroquins i de l’altre un poble indefens, armat o no.
La victòria feixista -llaurada sobre la voluntat d’extermini- va suposar instaurar un règim no només autoritari, com sostenen alguns revisionistes, sinó que se sustentava políticament en l’assassinat, la tortura, la repressió, l’odi i la venjança.
La gent d’Esquerra Republicana, que som hereus de Lluís Companys, però també de milers de víctimes de la repressió del franquisme i de la barbàrie, ni desistim ni desistirem mai, encara que hagin passat setanta-cinc anys d’aquells fets, d’exigir que es restitueixi finalment la veritat, la justícia i la reparació per a totes les víctimes del franquisme, no aquesta llei d’impunitat que va ser al seu dia la Llei de la Memòria Històrica, sinó una autèntica reparació perquè s’aclareixin no només les circumstàncies d’aquells fets desgraciats, sinó també la responsabilitat de tot ordre dels botxins del franquisme envers les víctimes, envers totes les víctimes del franquisme: els morts, els empresonats, els exiliats, els depurats, els internats en camps de concentració, en batallons de treball, etcètera.
Al Congrés dels Diputats es commemorem, i de forma merescuda, no només el Dia de les víctimes del terrorisme, sinó també de les víctimes de l’holocaust, però segueix sent incapaç de condemnar de manera expressa i explícita l’alçament militar del 18 de juliol de 1936. Potser perquè algú vol que no s’aixequin de la seva tomba ni Franco, ni José Antonio, ni Mola, ni Sanjurjo o Queipo de Llano. Parlo de la tomba però podríem dir de les seves estàtues eqüestres, efígies o plaques de carrer
La transició va suposar no només que els franquistes es disfressessin de demòcrates sinó que, a més, quedaren exempts els botxins -absolutament tots- de qualsevol tipus de responsabilitat; més i tot, mai no van haver d’abjurar de les seves antigues lleialtats, fets o complicitats. Es va intentar per tant a través d’una llei com la Llei d’Amnistia esborrar la divisòria entre vencedors i vençuts, una divisòria, per cert, traçada a sang i foc pels revoltats el 18 de juliol, al preu de l’oblit, d’una amnèsia col•lectiva, de tirar gavadals de terra aspra sobre de la memòria dels milers i milers de víctimes del franquisme. Hi va haver per tant un 18 de juliol de 1936 i les seves conseqüències per a milers de víctimes, també dels seus familiars, perduren i no només perduren sinó que a més mantenen sota el la mateixa força que oprimeix la terra de les cunetes que tapa els cossos sepultats dels milers de víctimes del genocidi franquista.