De fa un temps ençà –gràcies al desvergonyiment d’una saga d’historiadors, d’una dreta mediàtica desbocada i d’un PP que té atemorit el PSOE– assistim a un procés de revisionisme històric. És a dir, de reescriure la història recent i fabricar-ne-ne una, a mida dels botxins. Hi ha un procés pervers que s’insinua i es tradueix a la pràctica en una reculada en les decisions preses l’anterior legislatura que el PSOE de ZP va acceptar a proposta i impuls d’Esquerra al Congrés dels Diputats.
Semblava que finalment tindríem una Llei de la Memòria Històrica que dignifiqués a les víctimes o, si més no, als seus hereus. Una llei justa que no burxava en la ferida però que havia de permetre actuacions tan elementals com rescatar de l’oblit tots aquells homes i dones que van ser assassinats pel feixisme i que durant quaranta anys de Dictadura –i un grapat més de democràcia– han estat silenciats. Fins el punt que després de 30 anys de democràcia moltes famílies de represaliats republicans no sabien ni on dipositar un ram de flors en la seva memòria.
Aquest era un dels motius de fer una Llei de la Memòria Històrica. La passada legislatura, a empentes i rodolons, en va ser aprovada finalment una, amb més gasiveria i reserves de les esperades. No obstant, el pitjor és que si aquella Llei va quedar lluny de les expectatives, passa que el text aprovat ha quedat en bona mesura sepultat per la faltat de voluntat, com sepultats els milers d’esclaus republicans que van construir un Valle de los Caídos que per a molts d’ells acabaria per ser el propi i ignominiós mausoleu.
Tot i les previsions de la Llei, fins i tot el Valle de los Caídos manté encara avui el seu simbolisme. I això no pot ser més il•lustratiu del que s’està esdevenint. Para muestra un botón que diuen a Espanya. Aquesta gegantina baluerna segueix sent avui un monument megalòman d’homenatge a Franco i Primo de Rivera. Ni ha esdevingut un centre d’homenatge a les víctimes, ni de desgreuge als republicans que van edificar el temple en condicions infrahumanes, ni una recuperació mínimament seriosa de tots els que hi van ser sepultats miserablement. A l’hora de la veritat, malgrat els instruments legals que disposem (per escarransits que siguin), sembla que pren cos aquella teoria que tracta d’igualar i aigualir un conflicte sagnant (per a uns molt més que per a d’altres) que va tenir el seu germen en un alçament militar (un cop d’estat en tota regla contra la República) i que va desembocar de bon principi en una política d’extermini físic contra les esquerres, els republicans o el catalanisme, entre molts d’altres.
Al Govern del PSOE li convindria refrescar la memòria i armar-se de dignitat. Els hi recomano llegir “L’holocaust espanyol” (Editorial Base, 2011) de Paul Preston que, de ben segur, també té una edició en espanyol. Llegir detallada i detingudament ment per recordar totes les atrocitats comeses i avortar, ras i curt, la impúdica maniobra de posar tothom en el mateix sac. No els deixarà indiferents
