La grandiloqüència amb què el Govern dels Millors ha iniciat la seva singladura contrasta amb el grau d’improvisació evidenciat al llarg d’aquests primers 100 dies de Govern i la manifesta voluntat de desballestar les estructures de l’Estat del Benestar. La determinació de retallar un 10% lineal sense fixar prioritats, i amb una evident falta de planificació, xoca amb la voluntat d’aferrar-se a una promesa electoral populista. Costa de conjugar amb un mínim de coherència que a la majoria de la població se li demanin sacrificis mentre a una minoria acabalada se la festeja eximint-la de tributar suprimint l’Impost de Successions, un impost que havia estat suprimit per a tothom excepte per a un 6% de la població. Aquesta és una mesura que clarament beneficia a uns i perjudica severament la resta, en minvar els recursos de la Generalitat per atendre serveis bàsics, com sanitat o educació, dos dels sectors més afectats per les retallades impulsades pel Govern de CiU.
Les reformes que CiU emprèn, sense establir criteris ni prioritats, són a mida dels interessos defensats pel Partit Popular, la qual cosa ja comença a definir una determinada política d’aliances i prepara el camí per a una entesa de futur en l’escenari espanyol. També a l’hora d’atribuir la responsabilitat a l’anterior Govern, obviant el dèficit endèmic de la sanitat pública catalana i les mateixes exigències de CiU des de l’oposició. I és que si en el seu dia s’haguessin assumit aquelles propostes, avui el dèficit de la Generalitat sumaria 1.300 milions més, gairebé el mateix que es demana del fons de competitivitat.
El problema de Catalunya no és que durant els últims anys s’hagi fet –tal com reconeixia el Conseller d’Economia adduint que aquests sectors acaparen el gruix de la despesa– un esforç inversor en sanitat i educació, donant resposta també a una creixent demanda provocada per un allau d’immigració, sinó un sistema de finançament que escanya l’economia catalana. El problema no és que l’anterior Govern hagi estirat més el braç que la màniga fent un esforç per desplegar, per exemple, la Llei de la dependència. El problema, el veritable problema que llasta l’economia i la societat catalanes, és haver de passar per caixa per Madrid.