Catalunya pateix un dèficit de finançament que té caràcter estructural. I, molt concretament, arrossega un dèficit endèmic en la sanitat pública. L’ha heretat l’actual Govern com el va heretar l’anterior. Hi ha una diferència notable, no obstant. Durant els darrers anys s’ha fet un esforç inversor notable, assumint la sanitat com un pilar estructural, per disposar d’un sistema públic més eficient i amb major garanties. I, alhora, s’ha hagut de donar resposta a l’allau immigratòria i a més de 100.000 targetes sanitàries noves. En serveis socials, Catalunya ha costejat el 69% del cost de desplegament de la Llei de dependència, amb la voluntat de donar resposta a les necessitats de les classes mitjanes que estaven desprotegides. I finalment s’ha fet un esforç addicional en educació, amb una inversió de 2.414 milions d’euros i havent de donar resposta a un univers escolar que s’ha incrementat un 20%, fins a 208.000 escolars, i a un increment de la despesa del 83%. En resum, la despesa de la Generalitat i les seves prioritats d’inversió, s’han traduït en l’enfortiment dels tres pilars bàsics de l’estat del benestar.
Contra tot el que s’està dient, el problema no és que s’hagi estirat més el braç que la màniga, tot i assumir algun excés. Un discurs en què s’ha fet fort el Govern de CiU negligint la major i en oberta connivència amb un discurs demagog que s’ha fomentat des de Madrid acusant la Generalitat de malbaratar recursos en obscenitats, com les delegacions catalanes o el foment de la llengua.
El problema essencial, en l’actual conjuntura de crisi i retallades, radica en un Govern espanyol que s’obstina en homogeneïtzar per a totes les comunitats autònomes els objectius del dèficit amb el propòsit d’aconseguir una consolidació fiscal que li permeti complir les exigències de la Unió Europea per al conjunt del sector públic de l’Estat. Però és un fet, conegut i reconegut per tothom, que no totes les comunitats autònomes són iguals. N’hi ha, com als Països Catalans, que pateixen un saldo fiscal negatiu gravíssim. O que pateixen, com en el cas concret de Catalunya, les conseqüències de l’incompliment dels compromisos financers adquirits per l’Estat, com els 1.450 milions d’euros que l’Estat deu a Catalunya pel fons de competitivitat.
Alhora, el Govern espanyol tira pilotes fora i posa en el punt de mira les comunitats autònomes obviant quin és l’origen del gruix del dèficit que amenaça l’economia i la credibilitat del sistema. Res del que està proposant el Govern de Zapatero serà possible i creïble si no assumeix la seva pròpia responsabilitat. De retruc, a més, complica el compliment dels compromisos de la Generalitat, que són inviables si l’Estat no actua amb la deguda lleialtat institucional. Els números parlen per sí sols. Segons la liquidació del pressupost de 2009, l’Estat central sumava un dèficit de gairebé 100.000 milions (9,49%), mentre les comunitats autònomes sumaven 21.000 milions (2,01%) i els ens locals 5.671 milions (0,54%). Finalment, el deute de l’Estat és de 541.000 milions i el de les comunitats autònomes 105.000 milions.
Al Govern del PSOE se li ha de dir que ja n’hi ha prou de fabricar un relat que té en les comunitats autònomes el boc expiatori i que compleixi els seus compromisos. I al Govern de la Generalitat que no sembri més confusió i deixi de centrar el problema en el dèficit heretat –quan el mateix Govern admet que respon a l’esforç inversor en sanitat i educació– i afronti sense subterfugis el fons del problema: un sistema de finançament que colla les institucions catalanes i empobreix el país.
