El conflicte dels controladors i l’actitud intolerable d’una casta laboral privilegiada amb un sou mitjà de 300.000 euros ha portat el govern espanyol a buscar la solució a través de la declaració de l’estat d’alarma. Una mesura que potser era justificada per obligar el col·lectiu dels controladors a deposar la seva actitud, però que un cop recuperada la normalitat de l’espai aeri s’ha d’aixecar. Només el fet que el govern espanyol vulgui sobreactuar i cavalcar sobre la legítima indignació dels usuaris explica que es mantingui l’estat d’alarma.
I sobretot, més enllà del problema puntual que s’ha fet visible aquest cap de setmana, s’ha de tenir molt clar que el conflicte és només la punta de l’iceberg de la insostenibilitat del model de gestió aeroportuari. Cal remarcar que el govern espanyol només es posa davant de la torba quan es disparen els costos de gestió. És aleshores que es vol privatitzar la gestió dels aeroports perquè el deute i el dèficit suposen un llast excessiu. El model aeroportuari té un problema amb els costos de navegació aèria i també amb la gestió centralitzada, un problema que portarà a un col·lapse total del sistema.
Ara no és moment de retrets, però tots els successius governs, sense excepció, han provocat aquesta situació: des del PP, que en l’època d’Arias Salgado va atorgar un autèntic dret de pernada als controladors, fins al PSOE, que no es replanteja la qüestió fins que va comprovar que la situació financera d’Aena era insostenible.