L’Estat espanyol no és el grec, tal com es repeteix de manera reiterada en els darrers dies, perquè cap dels paràmetres condemna a la fatalitat grega, no hi ha un dèficit exterior com el grec ni un dèficit públic disparat, però les perspectives de creixement econòmic no són per a tirar coets, i encara que la disjuntiva no sigui entre la catàstrofe i els sacrificis com va dir Papandreu sobre Grècia, sí que calen sacrificis, són inevitables. I la situació és realment d’emergència.
Però quan els mercats es posen histèrics, no importa el que s’és sinó el que se sembla ser, i l’actitud del Govern espanyol i del principal partit de l’oposició ha estat tot el contrari del que recomanen totes les institucions econòmiques, i recorda força el negacionisme absurd de l’existència de la crisis econòmica. El pla aprovat ahir diumenge pot ajudar a lluitar contra els atacs especulatius, però no es pot oblidar els dos principals eixos de reforma: un programa creïble d’ajustament del sector públic i una reforma del mercat laboral, on cal recordar que el problema no és de sortida, és d’entrada.
S’ha de recordar a Zapatero que apuntar amb fer una acció i després no fer-la, pot tenir conseqüències funestes. Sense creixement no augmentarà la recaptació fiscal; sense ocupació augmentarà la morositat bancària i sense inversió privada interior i exterior, sense un consum estabilitzat, i amb les finances públiques enfonsades i les privades tocades, la situació és d’emergència, encara que Zapatero i Rajoy no parlin més que de privatitzar i recentralitzar les caixes, en lloc de fer els deures de la política econòmica anticrisis.