Discurs d’inauguració a Núria

Discurs fet aquesta tarda en la en la inauguració de les jornades de treball de la proclamació de Joan Puigcercós com a candidat a la Vall de Núria.

“Aquest llarg cap de setmana Esquerra dóna, amb la proclamació del nostre candidat, en Joan Puigercós, el seu particular tret de sortida en la cursa fins a les eleccions al Parlament previstes per d’aquí un any.

A pesar de les incògnites que planen sobre nous esdeveniments vinculats a la resolució del Tribunal Constitucional, i amb el seu permís, resta 1 any per culminar l’obra de Govern i ens cal saber prioritzar bé. L’actual context de crisi econòmica (que tot just ara toca fons) ens ha de menar a aprofitar bé els recursos addicionals del nou finançament (2.500 M€ per al 2010, en un context de descens de 5.000M€ d’ingressos tributaris) amb l’objectiu de donar respostes a la crisi. Per fer això és necessari dinamitzar l’Economia productiva i les infraestructures.

Però també avançar en la plasmació de polítiques socials desacomplexades: Augmentar plans de formació i de polítiques de lloguer, establir plans anticrisi adreçats, sobretot, al món local, fixar el desplegament de la Llei de dependència o abordar de forma directa la mancança que patim en recursos destinats a beques. Al costat d’això, posem la nostra força en impulsar aquelles lleis que encara tenim pendents, com la de Cinema, la Llei de l’Agència Catalana d’Inspecció de treball, la Llei d’Infància, la Llei de vegueries o la tot just aprovada Llei de Salut Pública.

Però de res serviria la feina feta sense la seva merescuda explicació. Sovint ens queixem que allò que fem no és conegut. Si potser no hem reeixit comunicativament, és perquè el context no ha estat gaire propici. Debats com el de l’Estatut o el nou finançament han hegemonitzat l’agenda fins a fert-la asfixiant. Hem posat el llistó tant alt en termes mediàtics, que els nostres èxits han quedat emmascarats i minimitzats.

Tanmateix, només cal veure els indicadors 2003 i d’ara: Hem més que doblat la inversió per habitant situant-la als 750€. Les polítiques socials ocupen ja més del 50% del Pressupost. Hem fet una aposta clara per a la Planificació territorial i dels nostres recursos naturals i som els abanderats de l’impuls de diferents pactes nacionals

Falta encara que el nostre relat sigui entès i assumit. La gent entén, malgrat els dubtes inicials, l’alternança democràtica per la que Esquerra (després d’un quart de segle) va decidir no apuntalar la llarga hegemonia del pujolisme tot i que en aquells moments semblava existir una determinada divinitat per la qual alguns han nascut per governar tota la vida.

No està clar que s’hagi entès la nostra estratègia “d’arrossegar el peix gros a les nostres aigües” i ampliar la base social del catalanisme. L’estratègia que ha permès cosir el PSC al Catalanisme, la que aposta per fer una Catalunya plenament nacional superant la dicotomia entre la Catalunya Rural i la metropolitana, i l’estratègia que creu en el predomini de la societat civil per damunt el clientalisme.

Per que més enllà dels legítims càlculs partidistes i electorals de la nostra aposta estratègica, ERC té clar com ningú que el repte del catalanisme del segle XXI (d’aquesta Catalunya modificada de successòries allaus migratòries) és un catalanisme de masses. Parafrasejant Torres i Bages podríem dir que el “Catalunya serà de masses o no serà”.

Que Santa Llúcia conservi a vista molts anys als profetes i catedràtics del derrotisme que auguraven que l’eix social desplaçaria irremediablement l’eix nacional. L’aprovació del nou Estatut, l’assoliment d’un model de Finançament més just, la negativa a la 3a hora de castellà en la educació i la defensa model lingüístic, la Llei de Cinema, la Llei de Consultes Populars… Totes aquestes iniciatives difícilment haurien vist la llum sense Esquerra al Govern de la Generalitat.

No és clar, tampoc, que se’ns atribueixin (encara) les principals victòries ideològiques que Esquerra ha posat a l’agenda política. Per que termes com el dèficit fiscal, el concert econòmic, la millora de l’autogovern i la limitació del anterior Estatut (de fet, de qualsevol Estatut), ja els pregonava el nostre partit des de fa un grapat d’anys

Però no només de relats viu l’home. Tant capficats en la feina de Govern com estem, que sovint oblidem que tant important és el poder institucional com la capacitat d’influència social. Allò que Gramsci anomenava l’hegemonia social i que es basa en tenir la capacitat de dirigir intel•lectualment i moralment el país, tenir capacitat d’enllaçar amb la societat per connectar amb el pàlpit, les esperances i els somnis de la gent. Cal que ens obrim, que sortim

Ara bé, si avui som aquí i fem aquesta jornada, és per que hem de ser capaços també de traçar un ful de ruta pel futur. I més en un context com l’actual, marcat per la incertesa de la resolució del Tribunal Constitucional en el terreny autogovern, per la crisi econòmica (de la que no en sortirem en el millor dels casos fins al 2n trimestre del 2010) i per la creixent desafecció cap a la política (continus escàndols corrupció d’alguns polítics). Realment, son mals temps per la lírica i per la política…

En el terreny de l’autogovern, assistim a una crisi profunda de l’autonomisme i el conseqüent creixement del sobiranisme. Estem a les portes d’una nova etapa.
L’acord de finançament just que vam aconseguir no fàcilment és tant sols un miratge, una confirmació que, tot i tancar-lo per la banda ampla, està lluny de les aspiracions del 30 de Setembre

Sense la voluntat que es vegi cap presumpció per part nostra… Nosaltres ja ho vam dir! Després del fracàs estatutari, el nostre disseny estratègic que vam esculpir en la Conferència Nacional de l’Octubre del 2007 i en el Congrés Nacional de l’estiu del 2008, redireccionà la brúixola. Ningú podia negar que l’estratègia del 2004 era ja obsoleta. Haviem donat la mà a l’esquerra espanyola per avançar cap a posicions més federals i ens la va mossegar. Esquerra no serà més la llebre de l’esquerra espanyola. Ho vam intentar, ningú pot dir que Esquerra va fer una aposta al tot o res. Però l’Estatut retallat és clarament la justa mesura del que ells entenen per una Espanya plural, el que és, no hi ha cap dubte, un eslògan buit de contingut.

El diagnòstic està fet. La nostra recepta passa per que Esquerra en tant que partit amb la doble vocació de lluita i de govern situï en el nord de l’acció política el dret a decidir. Un dret que no el podem acotar a un principi de sobirania sinó que, de forma més amplia, constitueix el principi democràtic per excel•lència. I al seu costat la vertebració d’espais de sobirania i llibertat de cohesió social, modernització de la economia i progrés cultural i lingüístic.

Som conscients que aquest és un procés gradual, perquè el nivell de conscienciació i compromís públic és desigual i presenta una gamma d’opcions diverses (ja no diguem a la resta dels PPCC). Això dificulta l’adopció d’alternatives unívoques, de ruptura immediata amb l’Estat. Aquestes diferències són les pròpies de tota societat occidental. Responen a orígens diversos i suposa l’existència de diferents expectatives identitàries, socioeconòmiques i vitals.

És comprensible que hi hagi qui vulgui anar més de pressa, però aquesta és una llarga travessa pel desert, plena de dificultats. Des que tinc ús de raó política observo una tendència innata de l’independentisme cap a l’automarginació i d’una espècie de pulsió cap a la fractura i divisió. Una pulsió pròpia dels que es creuen en possessió de la raó i estan cansats que no els la donin. Potser el fet que l’independentisme encara no és majoritari és allò que dificulta els seu enquadrament en una organització de caràcter regular, amb disciplina, o bé que s’assimili als partits amb un referent ideològic pur, immediat, amb una sola idea, un sol objectiu.

Això fa que alguns no acceptin fàcilment que l’abc de la política és governar, transaccionar, no imposar programes de màxims. Pactar, sobretot si no ets majoria, sobretot si la societat és complexa. Cal un canvi cultural profund de l’independentisme. Pensar que amb els 21 diputats d’Esquerra es pot fer el mateix que amb els 72 que la Convergència de Pujol va arribar a obtenir és senzillament d’il•lusos.

La gent d’Esquerra és inquieta, desperta, exigent, inconformista. És bo que així sigui, però haver-ne de tirar el barret al foc amb la proclama d’allò que en diuen “independència o res” no du enlloc. El res no sedueix gaire sobretot si no existeix la fórmula infalible per ser independents demà mateix.

Consti que hi ha raons per ser optimistes. D’una banda, l’ensulsiada del Tribunal Constitucional farà caure la bena dels ulls de molta gent. No serà el fracàs del catalanisme, sinó de l’autonomisme. Això donarà consistència a la nostra estratègia. De l’altra banda, creix el sobiranisme d’ordre pràctic, socioeconòmic. És la constatació de les limitacions d’un model depenent i subordinat, un model de gestió de les grans infraestructures (ports/aeroports) que fins i tot l’IESE clama, la consciència que Espanya és un pou sense fons, que el drenatge fiscal persisteix…

Per això, sense dubte i sense por. Aquesta nova etapa ha d’estar marcada pel dret a decidir. Ningú no ens potdrà parar la propera legislatura. Preguntar no és mai ofendre i més per aquells que sempre han defensat que els resultats de les urnes són sagrats. No pot ser que la opinió de la gent sigui bona per unes coses i no per d’altres. L’exemple d’Arenys (més enllà de la modèstia que fa el cas) va ser una demostració de civisme exemplar, d’audàcia, de valentia democràtica.
L’advocat de l’Estat pot anar fent, que la història demostra que els marcs legals no són immutables, que si existeix una majoria a favor d’un projecte col•lectiu, la resta no importa.

El que marcarà el nostre futur és la voluntat de la majoria, com succeir en els casos de Kosovo, Montenegro i, molt properament, a Escòcia. La majoria, i no les lleis, ens portaran allà on són les nacions normals, que volen progressar Ens portarà cap a la plena sobirania.

En segon lloc, en el terreny social.
Nosaltres ens afirmem com una esquerra emprenedora, moderna, transformadora. El nostre ADN no dogmàtic arrenca de l’ideal de la casa i l’hortet que pregonava Macià síntesi de la cultura de l’esforç i l’estalvi. I també de l’ideal republicà de la construcció d’una societat justa. Aquests són uns valors molt necessaris avui en dia, en què la crisi ha posat al descobert que la nostra societat estava acostumada a viure per sobre de les seves possibilitats.

Però l’esquerra en el seu conjunt està en crisi. La socialdemocràcia europea recula i s’albira una hegemonia conservadora similar a la dels anys vuitanta. M’aventuro a dir que no és una bona notícia ni per la dreta ni per l‘esquerra. El buit que deixa l’esquerra tradicional l’omplen discursos i forces populistes, contra les que costa competir.

La perplexitat és evident. Patim una crisi de dretes conseqüència dels excessos del mercat i la gent passa factura a les esquerres. Dit d’una altra forma, l’esquerra no capitalitza l’alternativa, o quan ho intenta fracassa; i la dreta adopta mesures socialdemòcrates per sortir de la crisi.

Les causes, diverses. L’esquerra ha estat poc ambiciosa ideològicament, com el model ZP. L’esquerra s’ha refugiat en el discurs de valors i costums buscant la contraposició als valors de la dreta. Ho va fer el New Labourism, altrament coneguda com la tercera via de Blair, que es va caracteritzar per posar l’intermitent a l’esquerra i girar cap a la dreta buscant la confrontació en temes de consciència en qüestions com l’avortament, la laïcitat, els drets civils, etc.

En una societat postindustrial com la nostra, de creixement econòmic sostingut i d’impostos elevats, vivim atrapats en una pinça. Les prestacions socials no poden augmentar exponencialment, sobretot en contextos d’austeritat. Els recursos són limitats. Només en 5 anys els 10 països més rics deuran 40.000€ per habitant.
Però tampoc es poden retallar aquestes prestacions. En el nostre cas, a més, cal tenir en compte el sobreesforç, el que podem anomenar l’estrès social català, pel qual paguem el doble.

Conclusió, tindrà cert avantatge el partit que sàpiga treure més profit dels recursos existents. Dit d’una altra manera: la batalla política es desplaça del terreny del què ha de fer el Govern al com ho ha de fer (i, si pot ser, millor). I aquí hi ha un gran marge de millora. La gent sap, ni que sigui de forma intuïtiva, qui ho fa bé i qui no. Els paràmetres són clars: Quan parlem de la sanitat la variable a analitzar són les llistes d’espera, de la mateixa manera que el fracàs escolar ho és de l’educació, o les traves burocràtiques del funcionament de l’administració.

I les dretes liberals i conservadores a Europa (sobretot la nòrdica que ha rebut el sobrenom de tatcherisme a la sueca, i que té el repte històric de capgirar la llarga hegemonia socialdemòcrata escandinava) han optat no pas per desballestar el sector públic, sinó per tenir un Estat del Benestar potent però eficient, amb mecanismes competitius i de mercat. Exemples d’això són els mecanismes de copagament.

Posem per cas l’Educació. La gent no en té prou amb augmentar la despesa pública, ja que en el nostre sistema més despesa no és sinònim de millor educació ni d’un augment d’igualtat d’oportunitats. En canvi, el model escandinau, que és el que ha inspirat la Llei d’Educacó de Catalunya, introdueix elements de competitivitat com és un augment de l’autonomia dels centres o de l’autoritat docent. Però l’Educació és només un exemple. Els governs nòrdics estan aprofundint en les reformes de la gran majoria de serveis públics i, casualment o no, encapçalen la llista de països preferits per invertir.

Hi ha espai per la innovació política, però aquesta no vindrà de la mà del xoc ideològic entre l’Estat i el capitalisme, sinó més aviat de la contraposició rigorosa d’estudis de polítiques públiques que intentin descobrir el millor de la gestió pública i privada aplicades a la prestació de serveis públics. Estic convençut que el futur és dels que tinguin el coratge d’abordar la reforma del Sector Públic. Per que, per exemple, em pregunto si és necessari que un metge sigui funcionari. Tenim una Administració i un Sector Públic sobredimensionat, ineficient. Cal simplificar la seva gestió, millorar la qualitat i celeritat dels seus processos i cal aprimar l’Administració.

Una esquerra audaç, transformadora, té molt a veure amb la manera d’afrontar una crisi econòmica com l’actual. A grans crisis, grans reformes orientades a les oportunitats que ens ofereix. És obvi que s’ha perdut una gran oportunitat per reformar el nostre model de creixement econòmic. Era qüestió de temps que afloressin els 15 anys acumulant desajustaments com són les carències formatives, el retard en el suport a la R+D+I, el pes asfixiant de la construcció sobre el PIB o la precarietat del mercat de treball.

Les polítiques públiques fins ara han oscil•lat entre un negacionisme absurd i un excés d’optimisme alhora de crear un clima artificial de confiança. S’han aplicat unes polítiques de nul contingut contracíclic (com els xecs de 400€) i el caràcter productiu de la despesa social brilla per la seva absència. Calen reformes per comprometre una base industrial sòlida, que inverteixi en R+D+I, una millora de l’educació i la formació professional i regular sectors com els del transport i l’energia amb l’objectiu d’afrontar la nostra revolució verda. Com deia en Joan Puigcercós en el passat debat de Política General, el gran adversari a batre en el futur no és cap altre que l’inmobilisme i la resgnació. No podem seguir pont l’altra galta.

Nosaltres també hem de ser audaços, valents i emprenedors, i ho som. Volem seguir avançant en la línia de crear espais de sobirania sense cedir la bandera de la centralitat del país entre aquells que se l’han cregut sempre seu, com CiU i PSC. Tot això aplicant i impulsant les polítiques públiques de forma intel•ligent i imaginativament. He apel•lat a l’autoestima, són moltes les coses que Esquerra ha donat l país i segur que tindrem més oportunitats. Ens mereixem una nova oportunitat. Ara vull apel•lar a l’esforç i al sacrifici. A tots els que som avui aquí, ens ha de pesar la història del nostre partit, per les penalitats que hem passat, per l’exili, per totes aquelles persones que varen donar la seva vida. La nostre història ens ha de servir d’estímul per fer les coses bé, per treballar. Perquè només així ens farem mereixedors de la confiança que reclamem

Feu un comentari