Fa dos anys que es parla ja de crisis econòmica i el president del govern espanyol segueix sense aclarir-se i continua sense generar confiança. S’aferra al mateix guió contra la crisi de fa dos anys, que és un guió fallit, com li vaig dir ahir durant la compareixença al Congrés per parlar sobre la crisis econòmica.
Un guió que no genera confiança com ho demostra el fet que s’espera que sigui a partir del segon trimestre del 2010 quan comenci la recuperació, entre els més optimistes. El pitjor potser ha passat, però malauradament, queda encara molt per superar la crisis. Aquest guió gastat consisteix aportar despesa pública però sense fer esforços d’austeritat, despesa social pal•liativa i cap esforç reformista o modernitzador, a l’espera d’esperar que passi la tempesta, fet que demostra que l’únic objectiu és aconseguir mantenir la pau social.
I amb tot això, ZP apareix com gairebé sempre. Fidel al seu estil, com si la crisis no anés amb ell, com si no se la mereixés. I ZP és el responsable, no de la crisis, però sí del diagnòstic i de les reptes aplicades. Entre les propostes per evitar aquesta situació: deixar d’improvisar, deixar d’actuar sol i buscar pactes per portar a terme canvis estructurals i deixar de banda l’actual immobilisme; i si es porta a terme la reforma fiscal, deixar de fer-ho com un boxador noquejat que dóna cops de puny a l’aire.
Precisament, sobre la reforma fiscal li vaig transmetre que cal debatre sobre l’oportunitat, perquè totes les institucions recomanen no retirar les mesures d’estímul, que sembla ‘el contrari’ d’apujar impostos. A més a més, en cas que es plantegi, que aquesta no sigui conjuntural, no sigui feta amb aquesta pàtina de Robin Hood que ‘roba als rics per donar-ho als pobres’ sinó que es faci per tal que perduri i, finalment, si demana sacrificis, que també el sector públic s’estrenyi el cinturó.
