Aquest dimecres li recordava a ZP que no és coherent presentar-se a les eleccions amb una idea motor sobre l’Espanya plural i després passar a aquesta postmoderna versió de la ‘unidad destino universal’ que és la política de cooperació territorial. El president espanyol sembla no recordar que han passat 9 mesos des de la data que apareix estampada a l’Estatut per haver resolt el finançament i tot i ser veritat que el vicepresident Chaves s’ha compromès a tancar el mes de maig aquet tema. És però només un nou horitzó per desbloquejar l’agenda catalana. Chaves va visitar Catalunya amb una carpeta buida de papers i el moneder també buit.
Es parla avui que podria haver-hi algun tipus d’avenç en la resolució del finançament, però la reunió entre Castells i Salgado ha servit només trencar el gel després de mesos d’incomunicació. La Ministra no ha compromès més recursos, per tant, la negociació sobre el nou finançament està igual que fa unes setmanes. Ha arribat un moment on nosaltres som com Sant Tomàs, si no ho veiem no ens ho creiem, i som escèptics en quant als terminis. A més a més, sobre els continguts ja veurem com acaba. Son tants els cops que ens hem endut que ni els maldecaps que ara té ZP al Congrés són garantia d’un punt d’inflexió. Parafrasejant als propis companys de partit de ZP, ara esperem els fets, no més paraules.
No volem més fals optimisme, que només genera escepticisme i frustració, com tampoc volem més especulació sobre terminis o xifres en matèria de finançament. Hem tingut una paciència extraordinària, portem mesos i mesos donant voltes a la mateixa rotonda. La Generalitat ha posat les cartes de cara, les presses no volen dir que es puguin acceptar rebaixes, res per sota del que diu l’Estatut, i sobretot, la crisis no pot ser una coartada per a un mal acord.
