Recupero el bloc després d’uns dies sense escriure. Us demano disculpes, l’activitat parlamentària al Congrés i els actes de campanya al territori no em deixen gaires estones per posar-me a l’ordinador.
Pel que fa a Madrid, el nou model de finançament ha continuat marcant l’agenda aquesta darrera setmana. Dimecres vaig aprofitar la sessió de control per preguntar al president del Govern espanyol sobre aquesta matèria arran de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera del dia anterior i del sopar de ‘barons’ socialistes d’aquella mateixa nit. Els missatges emesos per l’executiu estatal han estat fins ara confusos i no gaire esperançadors. Per això vaig deixar clar a Zapatero que la bilateralitat en la negociació del nou sistema de finançament no pot acabar sent un cafè descafeïnat i rescalfat per a tothom. L’Estatut és un pacte fiscal, que no es negocia ni es decideix al carrer Ferraz, i que com a tal, és bilateral. L’acord amb Catalunya es pot generalitzar, òbviament, però les variables multilaterals de la LOFCA no contingudes a l’Estatut no es poden ponderar en el finançament de Catalunya, així que si l’Estat vol garantir aquesta solidaritat o aquesta multilateralitat, ho ha de fer amb els seus propis recursos. Alhora, també vaig aprofitar per tornar a denunciar la irracionalitat d’un sistema que permet que qui més aporta disposi de menys recursos per habitant. Això a Alemanya està prohibit, i a l’Estat espanyol tampoc hauria de ser possible que un ciutadà de Rubí o Cornellà rebés menys que un ciutadà d’Astorga o Aranjuez.
Res pot aturar ja al Govern basc a l’hora de plantejar una consulta popular
L’altra gran notícia de la setmana a Madrid, i a banda del debat intern al si del PP, va ser la reunió entre el president del Govern espanyol i el Lehendakari Juan José Ibarretxe. Zapatero va donar un cop de porta al Lehedakari i demostrant que té poc més que ‘talante’. El president de l’executiu estatal va deixar clar que no té la valentia de donar pases per a la solució del conflicte polític basc i es manté enrocat en la mateixa postura després del fracàs del procés de pau i la ruptura de la taula de partits. En un context marcat per una forta ofensiva per part d’ETA en la que busca una demostració de força per a imposar el seu protagonisme, semblava aconsellable que Zapatero donés carta de naturalesa a Ibarretxe com a interlocutor vàlid. Al cap i a la fi, un SÍ a Ibarretxe hagués estat un NO a ETA.
Ibarretxe va posar sobre la taula una proposta que no era pas cap ‘ocurrència’ ni cap ‘aventura’, tal i com ho va definir Zapatero, ja que estava sobre les bases de l’Acord de Loyola al qual el Govern espanyol va donar el vist-i-plau l’any 2006. Però malgrat això, el Lehendakari es va trobar amb un cop de porta a La Moncloa. Ara, i davant aquesta enrocament del Govern espanyol, res pot aturar ja al Govern Basc a l’hora de plantejar una consulta popular a la ciutadania sobre el futur polític d’Euskadi.
