Aquesta darrera setmana hem vist com tornava a sonar la cantarella del jacobinisme més ranci, personalitzat en dirigents i exdirigents del PSOE com Manuel Chaves, Felipe González o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que amb els mateixos arguments i la mateixa demagògia de sempre han tornat a carregar contra Catalunya arran del debat del nou sistema de finançament. La cantarella diu ara que els catalans som insolidaris per pretendre modificar el sistema en una conjuntura econòmica recessiva, i aposta obertament per postergar la negociació del nou model per centrar-se a combatre la crisi econòmica. Allò que aquests reputats dirigents del socialisme espanyol amaguen, però, és que precisament la crisi econòmica produeix una multiplicació gairebé exponencial de les necessitats de les Comunitats Autònomes, i sobretot d’aquelles més castigades pel dèficit fiscal com ara Catalunya. En definitiva, tant sols es tracta de trobar noves excuses. Excuses per no complir amb Catalunya i amb l’Estatut. Per això cal reclamar al Govern espanyol que compleixi amb els pactes, que apliqui el principi de lleialtat institucional i compleixi amb la llei.
Tots aquests motius feien encara més rellevants les dues primeres compareixences de responsables de l’executiu estatal aquesta setmana al Congrés dels Diputats. A més, les compareixences en comissió de la Vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, i el Vicepresident Segon i Ministre d’Economia, Pedro Solbes, arribaven en una setmana marcada per les informacions aparegudes en diferents mitjans de comunicació sobre una possible sentència negativa del Tribuna Constitucional contra l’Estatut i la voluntat del Govern espanyol de posposar el debat del nou sistema de finançament amb l’excusa de l’actual conjuntura econòmica recessiva.
En el decurs de la compareixença de Solbes vaig aclarir-li que no valen excuses, que no acceptarem cap endarreriment de les negociacions per aconseguir un nou sistema de finançament més just per al nostre país. És vergonyós que mentre el Govern espanyol s’enorgulleix de tenir un superàvit del 2’5% del PIB, serveis bàsics com la sanitat, l’educació o els serveis socials, en mans de les Comunitats Autònomes, es deteriorin dia a dia per la seva pròpia naturalesa que fa que tinguin un creixement expansiu atenent a criteris de població. I en aquest context, no té cap mena de lògica que l’Estat es vulgui reservar el 50% de la despesa, ja que ara per ara l’Estat controla el 43% dels ingressos i gasta el 22% mentre les Comunitat Autònomes ingressen una mica més del 20% i gasten gairebé el 50%. Per això, cal que en el decurs de la negociació del nou sistema de finançament el l’executiu estatal compleixi allò que fixa l’Estatut amb l’actualització dels criteris de població de forma immediata i l’anivellament parcial dels serveis essencials del benestar. A similar esforç fiscal, similar nivell de serveis.
El Govern espanyol ha d’aclarir d’una vegada per totes com pensa abordar la negociació del nou finançament i encarar un debat que per primera vegada en la història de la democràcia espanyola no respongui a criteris ideològics o als interessos dels dos grans partits espanyols sinó a criteris d’estricta justícia fiscal i territorial. Per això és lògic que governs que són aportadors nets al sistema com Catalunya, les Illes, el País Valencià, l’Aragó i La Rioja hagin iniciat contactes per establir posicions comunes en defensa dels seus interessos.
Pel que fa a la compareixença de la Vicepresident espanyola, vaig reclamar-li una vegada més que tampoc endarrereixi l’aplicació de l’Estatut amb la voluntat d’esperar la sentència dels recursos presentats davant el Tribunal Constitucional. El Govern espanyol ha de superar d’una vegada per totes els retards i la morositat històrca en els traspassos de competències pendents d’executar. Però a banda dels aspectes referents a l’Estatut, la número dos de l’executiu estatal va exposar la seva voluntat d’iniciar una tímida reforma de la Constitució espanyola. Res de nou: fer del Senat una càmera de representació territorial, incorporar la denominació de les comunitats autònomes, garantir la igualtat de gènere per a poder esdevenir cap d’Estat i incorporar el procés d’integració europea. A grans trets, la mateixa reforma que el PSOE pretenia tirar endavant la passada legislatura. Retocs cosmètics per a no canviar res. Però si el Govern espanyol vol obrir el meló de la reforma constitucional, defensarem una reforma molt més àmplia i profunda que enterri molts aspectes de la Constitució espanyola que han quedat completament anquilosats, com el Títol Primer o l’infaust article vuitè.