Avui he tornat a insistir en la demanda de la màxima unitat i cohesió dels diputats catalans a Madrid. La proposta passa per crear una taula permanent de partits catalans al Congrés dels Diputats que marqui un programa de mínims en matèria d’infraestructures. Aquesta taula també hauria de comptar amb la participació de la societat civil i funcionaria al marge del Pacte Nacional d’Infraestructures. L’objectiu seria fer valer la força dels diputats catalans al Congrés per vetllar per la competitivitat de Catalunya en l’àmbit de les infraestructures.
Si aquest pacte no fructifica, al setembre Esquerra començarà una ronda de contactes amb entitats de la societat civil i assumirà com a pròpies les seves demandes en l’àmbit de les infraestructures.
Coincidint amb el primer aniversari de l’entrada en vigor de l’Estatut avui he aprofitat per recordar que Esquerra continua dient el que deia fa un any: que aquest Estatut és bo per una regió d’Espanya però no per una nació d’Europa. A més s’està demostrant que els problemes derivats de les infraestructures bàsiques (renfe, aeroport, autopistes, caos elèctric, etc) no es solucionaran amb aquest Estatut. Al meu entendre, els límits d’aquest Estatut són bàsicament dos: inversions i competències. En inversions malauradament el temps ens està donant la raó i no s’està ni complint el que estableix el mateix text de l’Estatut. Pel que fa a les competències, el text perpetua un model de gestió centralista ja que no es prepeveuen traspassos com els de l’aeroport.
Pel que fa al desplegament estatutari, crec que el Govern té un full de ruta clar i actua de manera diligent i amb celeritat, però no el govern espanyol, que sembla que actui només a partir dels impulsos personals del Sr. Zapatero.