“Cal afirmar que l’increment d’un 20% de la ratio d’alumne per aula o la pujada d’un 66% de les taxes poden provocar un dany irreparable a tota una generació”
Governar és prioritzar. Si assumíssim fins i tot com a inevitable l’imperatiu d’austeritat que ens imposen els governs espanyol i català, d’acord amb els designis de la Unió Europea, és evident que hi ha coses i coses a l’hora de retallar. ¿Per què es consenten aberracions com un AVE que pretén arribar “desde Madrid al cielo”, això és, a cada capital no de província sinó de partit judicial? Quin criteris d’eficiència justifiquen ara mateix l’AVE d’Olmedo a Ourense, més enllà de la condició de gallecs de l’actual i l’anterior titular del ministeri de Foment? A què treu cap construir o, pitjor, inaugurar trams d’autovies que no duen enlloc com l’Alguaire-Almenar? i aeroports fantasma com el de Castelló? O tapar el forat sense fons de Bankia amb diner públic, i ja van 12.000 MEUR en qüestió de pocs dies?
Si governar és prioritzar, per què els damnificats sempre són els mateixos? Ara un col.lectiu com els discapacitats que perden les ajudes per la seva inserció laboral, demà un sector com el de l’educació pública, estratègic per al futur, però que afecta també el present, en tant que, paradoxalment, es redueix el seu pressupost de forma dràstica quan hi ha més alumnes que mai. És tan absurd que, fins i tot, és legítim sospitar que darrere les destralades al pressupost de l’educació pública no només hi ha la voluntat d’estalviar sinó també algun prejudici ideològic. Perquè es retalla però no es veuen per enlloc les mesures de millora del sistema educatiu, per exemple, per pal.liar aquesta autèntica xacra que és l’abandonament escolar. Al mateix temps, el PP continua entestat en la seva croada per acabar amb l'”adoctrinament” que, segons la dreta espanyola, suposa l’assignatura d’Educació per la ciutadania, complint aquí sí de forma escrupolosa, el seu programa electoral i el mandat de la Conferència Episcopal, eliminant tota referència als drets humans, al racisme o l’homofòbia.
No es d’estranyar que fa uns dies assistíssim a un fet inèdit, fins i tot en els temps que corren: una vaga total en l’àmbit de l’educació pública. Total perquè va concitar la unanimitat de tothom, des de l’educació infantil fins a la Universitat, passant per la Formació Professional (FP). Mai en democràcia, pares, alumnes, professors o sindicats havien tingut consciència, com ara, de que s’ha tensat tant la corda que amenaça amb trencar-se. L’enuig i el descontentament és majúscul, degut no només al cop mortal que suposa un decret llei, i van vint, aprovat amb la majoria absoluta d’un PP pujat en el pedestal de seva arrogància, i que suposa una retallada de 1000MEUR per part de l’Estat i 3000 més per part de les comunitats autònomes. Ara, el Ministeri proposta, a més, endurir la política de beques i reformar la FP per centrifugar part dels costos a les empreses. I a Catalunya, és clar, plou sobre mullat. El pressupost de la Generalitat pel 2011 ja havia experimentat una retallada del 8% en Educació, acabant amb la sisena hora o els plans de digitalització de les aules.
En aquest cas ens equivocaríem si penséssim que el món educatiu es mobilitza per sortir de la seva letargia i fer una demostració de força que erosioni la imatge d’un o altre govern. La cosa és més dramàtica. El que està en joc sobretot és la traça d’una gruixuda línia vermella que no s’hauria de traspassar mai sinó es vol iniciar un camí sense retorn cap al desmantellament i el deteriorament irreversible d’un dels pilars bàsics de l’Estat del benestar. Contra el discurs oficial que diu que les retallades són conjunturals i inevitables, cal afirmar que l’increment d’un 20% de la ratio d’alumne per aula o la pujada d’un 66% de les taxes poden provocar un dany irreparable a tota una generació. Tenint en compte, a més, que no tenim precisament el millor sistema educatiu del món, com s’encarrega de certificar cada any l’informe PISA, que revela que som dels últims de la classe de l’OCDE, per raons tant econòmiques com metodològiques. Les retallades no ajudaran doncs a millorar la situació sinó que suposaran una regressió en termes formatius i, en termes de cohesió social, acabarà dualitzant encara més la nostra societat, dividida entre una escola privada per rics i una de pública per a pobres. I afectarà al nostre futur vigor econòmic. Perquè, pensem, quin tipus de qualificació estarem donant als futurs professionals o treballadors?
Article publicat a El Singular Digital (29/05/2012)