Tocant terra

Hem tocat terra? Ens en sortirem d’aquesta? Són les preguntes habituals que es fa la bona gent amb la que està caient. No en va, en termes econòmics i de benestar hem retrocedit una dècada en només dos anys de crisi. I alguns experts asseguren que el pitjor està per venir. Però sempre que es tanca una porta se n’obre una altra. Sembla que amb el canvi polític a França i el canvi d’hegemonies polítiques a Europa, amb l’emergència de nou de la socialdemocràcia, hem recuperat un bri d’esperança quant a sepultar les receptes d’austeritat masoquista imposades fins ara pel tàndem Merkozy i apostar per mesures de reactivació econòmica i creixement. Si més no, el far que il.lumina la Unió Europea ja no sap ben bé què enfocar. A més, la cimera del G-8 de fa uns dies ha suposat, fins i tot, un correctiu per a frau Merkel, que, convençuda que és la reencarnació de Bismark, abraçà la fe de l’aguerrit catecisme liberal de privatitzacions i desregulacions dels Reagan i Thatcher dels anys 80, que havia de ser la font del progrés perpetu i que, per contra, ja hem vist que ha estat l’origen de la nostra ruïna actual.
El futur és difícil de predir. Allà on hi ha dos economistes hi ha tres opinions. Mireu sinó els auguris de Paul Krugman, enemic de l’austeritat prussiana i paladí de les polítiques neokeynesianes i contracícliques des que va començar la crisi. El seu blog i els seus articles al New York Times han estat un refugi per als qui es rebel.len davant el pensament dominant de la classe dominant, que diria Marx. Per a tots aquells que defensen polítiques econòmiques al marge de l’estabilitat i l’equilibri pressupostari malaltís imposat pels mercats financers, o sia pels bancs alemanys que volen recuperar els seus préstecs amb l’ajut d’un Banc Central Europeu segrestat pel Bundesbank i per tota la dreta política que mana a Europa com a conseqüència de l’onada conservadora dels últims anys. Doncs bé, tornant a Krugman, aquest ha predit una sortida de Grècia de l’euro d’aquí tres setmanes, a conseqüència de la inestabilitat política d’aquell país i augura un “corralito” a Itàlia i Espanya a conseqüència d’això. A casa nostra, em consta, això ja ha portat a alguns a retirar els seus dipòsits per guardar-los, segons el mètode pedestre, sota la rajola.
És clar que a Krugman no li falta si més no part de raó. Acabem d’assistir a la quarta (i potser no la última) reforma del sistema financer, fins fa poc el més fort del planeta (Zapatero dixit). Bankia ha generat un forat de 80.000 MEUR, l’11,5% del PIB (el dèficit de la Sanitat és de l’1,6%), que haurem d’omplir amb diner públic (i això que Rajoy va prometre no destinar-hi ni un euro més). El PP acaba de demanar a Goldman and Sachs que auditi els bancs espanyols, passant olímpicament d’un Banc d’Espanya que ha fracassat estrepitosament en el seu paper de regulador, amb el seu governador més preocupat de donar lliçons sobre la reforma laboral o la de les pensions… Qui es pot creure, en aquestes condicions, l’enèsim pla de sanejament financer espanyol?
Això sí, continua l’obsessió del PP per escenificar que posa ordre en el panorama autonòmic, amenaçant d’intervenir una Catalunya que, en mans de CiU, actua com una minyona disciplinada de províncies, sota l’efecte destructor de les seves mateixes polítiques d’austeritat i de la negativa a explorar mesures de fiscalitat com la recuperació de l’Impost de Successions. La mateixa actitud claudicant exhibida, per cert, al no voler recórrer la reforma laboral, amanida amb una mica de dutxa escocesa, consistent ara en dir que si fracassa el Pacte Fiscal acabaran imposant una Hisenda pròpia, però sense dir-nos com .
Amb tot això, és difícil veure llum al final del túnel. Em sap greu. I el pitjor de tot és la incertesa davant l’adversitat i la mesquinesa partidista. De què li serveix a Rajoy governar a base de decrets llei, pujat en el pedestal de la seva arrogància, sense escoltar ningú, si ha d’obeir cada dia els designis de Berlin. Si Espanya és un país intervingut de facto perquè, com ha reconegut el mateix Montoro, ha de consultar a Brussel.les totes les decisions econòmiques que pren. Unes decisions, a més, que tenen com a nord les retallades i el desendeutament per la via de posar en perill l’Estat del benestar perquè els bancs cobrin abans que ningú (a això se li diu eufemísticament, generar confiança). Igual que a Grècia, on hem vist que els bancs creditors han arribat a expropiar la sobirania nacional del país hel.lè. A Grècia, com aquí, sembla que la política ja no té marge. Però allà és la font de fenòmens populistes i feixistes i aquí, per sort, assistim a un rebrot del moviment del 15-M en el seu primer aniversari. L’antipolítica no guanya terreny aquí perquè la gent és conscient que, més enllà de l’encert dels actuals polítics, en aquests moments ens cal més política i no un discurs autoritari, de camises negres, botes enllustrades, antieuropeísta i xenòfob.

Article publicat a El Triangle /25/05/2012)

Deixa un comentari