“Encara ara, segons l’auditora Deloitte, ens oculten el veritable forat de Bankia perquè el seu patrimoni està sobrevalorat i han comptabilitzat actius fiscals inexistents”
Felicitats a tots aquells que des de fa temps defensaven una reforma del sistema financer a fons. Alguns, quan ens vam adonar de que el sistema financer no era “el més fort del planeta” (Zapatero dixit), i que l’exposició al risc immobiliari era molt superior al que Banc d’Espanya i els ministres d’Economia ens deien, vam proposar la creació de bancs dolents. Calia obligar la banca a aprovisionar realment tots els seus actius tòxics. Només cal veure que, encara ara, després del monumental fiasco de Bankia, encara falten recursos perquè els actius immobiliaris i els crèdits dubtosos i els morosos estan subvalorats i això portarà noves pèrdues i fallides. I demanarà més diner públic. Encara ara, segons l’auditora Deloitte, ens oculten el veritable forat de Bankia perquè el seu patrimoni està sobrevalorat i han comptabilitzat actius fiscals inexistents.
És clar que la història de Bankia és una història que va començar malament i pot acabar encara pitjor del que ens han dit aquests dies. La guerra Esperanza Aguirre-Miquel Blesa, la imposició de Rato, la catastròfica herència rebuda en forma d’operacions immobiliàries fallides, l’excessiu crèdit a immigrants, la fusió temerària amb Bancaja imposada pel PP va dur a la creació d’una cartera de crèdits problemàtics per valor de 32.000 MEUR! I amb tot això, van decidir aturar la fusió amb Caixabanc per espuris motius personals i polítics… Entenc doncs perfectament els que diuen que ni un euro més per a rescatar bancs. La banca espanyola ha rebut en forma de préstecs prop de 120.000 MEUR i el crèdit continua sense fluir. És comprensible que la gent es demani quant més caldrà retallar en sanitat o educació i quina part de l’increment de l’IVA se’n va a cobrir els desastres financers provocats pel mal cap d’alguns. A més, Rajoy va dir que no donaria ni un euro més als bancs. Es tracta de l’enèsima promesa incomplerta pel personatge.
Certament, laa bona gent no és responsable ni dels gestors ineficients de les entitats de crèdit amb problemes, alguns dels quals han sortit untats amb milionàries indemnitzacions, ni dels polítics incompetents dels successius governs espanyols o del Banc d’Espanya que es van mostrar indiferents a un problema que es veia venir. Ara bé, el risc de deixar caure els bancs és massa gran. Si no es socialitzen les pèrdues en aquest moment, el resultat de la inacció pot ser pitjor. A Islàndia el 2008 ho van fer i la moneda es va devaluar un 60%, la inflació es va disparar un 20% i l’economia es va contraure un 7%. Bankia, com a banc sistèmic, pot arrossegar en la seva caiguda a altres entitats i començar a inquietar no només als mercats sinó també els seus impositors.
El que cal deixar caure són els banquers, no els bancs. Primer, depurant responsabilitats de tot ordre, fins i tot penals. Després, fent que els bancs que han rebut ajudes públiques no tornin a mans privades. Perquè els nostres impostos no poden servir per tapar mai més els forats de la seva incompetència. Això és el contrari al que proclamen alguns discursos extremadament liberals que estigmatitzen les nacionalitzacions (els mateixos que després defensen les privatitzacions, que suposen una expropiació però al revés) o les relacionen amb el populisme llatinoamericà del cas Repsol o amb ideologies paleocomunistes i retrògrades. Però, el cert és que les nacionalitzacions no sempre són ideològiques. N’hi ha que, com en aquest cas, es fan per pragmatisme: per evitar mals majors, per suplir els desequilibris del mercat o o per evitar, en molts casos, monopolis privats de recursos naturals estratègics. Es pot i cal estatitzar per necessitat en ocasions. De fet, discutir ara si cal nacionalitzar o no Bankia és extemporani. El part de guerra dels dos anys de crisi és que l’empatx immobiliari ha portat a intervenir o nacionalitzar fins a 8 entitats. I se n’han fusionat una quarantena més amb diner del contribuent. El catecisme liberal tan aguerrit dels 80 i 90, de privatitzacions i desregulació, que és el mateix dels que ara s’oposen a nacionalitzar, ja hem vist què ens ha portat: crisi, empobriment i atur.
Article publicat a Singular Digital (15/05/2012)