Article publicat el 24/11/2025 al diari Ara
Els grups Republicà, EH Bildu, EAJ-PNV, BNG, Comuns, Compromís i Més per Mallorca han presentat una proposició de llei per garantir el plurilingüisme real a l’Estat per la via de corregir el biaix monolingüe de les institucions estatals i assegurar el dret efectiu de la ciutadania a relacionar-se en qualsevol llengua oficial. Es tracta d’un compromís adquirit pel PSOE en el moment de constituir-se el Congrés dels Diputats, l’agost de 2023, com el de promoure la institucionalització del català a la UE, però cuinat més lentament i amb l’avantatge que només depèn de les majories al Parlament espanyol.
Certament, la Constitució espanyola afirma un principi plurilingüístic, ja que el 40% de la població (més de 19 milions de persones) viu en territoris amb llengües oficials distintes del castellà. Al mateix temps, però, consagra la supremacia del castellà, que és oficial a tot l’Estat i el coneixement del qual s’imposa arreu, cosa que només fa la Constitució de Bulgària. Per si això no fos prou, es remet als Estatuts d’Autonomia perquè declarin l’oficialitat de la resta de llengües, que ni tan sols menciona, i incorpora el mandat de protegir la diversitat lingüística, que no ha estat objecte d’especial atenció tot i que Espanya ha subscrit, sortosament, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Aquesta ínfima protecció es demostra, per exemple, en el fet que no hi ha una normativa estatal que garanteixi que totes les persones puguin relacionar-se amb plena validesa i eficàcia jurídica amb els òrgans de l’estat central i les institucions comunes en la llengua que escullin, tret del Congrés dels Diputats i l’edició plurilingüe del BOE, del DNI o del carnet de conduir. Això, no cal dir-ho, denota la feblesa de la recepció constitucional del plurilingüisme a Espanya, especialment si es compara amb Bèlgica, el Canadà o Suïssa, on totes les llengües fins i tot tenen reconegut un estatus a escala estatal.
Conscient d’aquesta situació, i després de segles de prohibicions i postergació, l’Estatut de 1979, a més de declarar l’oficialitat del català, va afirmar que aquest idioma és la “llengua pròpia de Catalunya”. Fins no fa massa, aquest fet comportava alguns beneficis, com ara que el català era indiscutiblement el centre de gravetat de l’ensenyament i la llengua d’ús normal de les administracions i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Amb un estat desaparegut en combat, la salvaguarda del plurilingüisme es va materialitzar amb mesures de desenvolupament de l’Estatut com la llei de normalització de 1983 i la llei de política lingüística de 1998, el contingut essencial de la qual es va traslladar a l’Estatut de 2006. Immers en la seva passivitat, el govern espanyol acostuma a remetre’s a aquesta regulació en els informes que fa periòdicament per justificar el compliment de les recomanacions del Comitè de Ministres del Consell d’Europa derivades de la Carta europea.
Però ja fa temps que això no és suficient. La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut l’any 2010 va suposar un gir involutiu cap a una progressiva desoficialització i va significar la pèrdua dels beneficis de la noció de “llengua pròpia”. El TC va titllar aquesta noció de “prevalença d’una llengua sobre l’altra” i va imposar un cànon d’igualtat radical entre el català i el castellà perquè considerava que la llengua discriminada era el castellà. Tot i que les dades sociolingüístiques ho fan prescindible, aquest “equilibri inexcusable” entre les dues llengües s’ha traduït, des de llavors, en una carta blanca perquè alguns jutges ordinaris hagin volgut imposar el 25% de castellà a l’ensenyament o hagin negat el requisit de conèixer el català per a determinades feines públiques amb el pretext de privilegiar el criteri de “professionalització”. Amb aquesta expressió va validar l’alt tribunal la llei balear que tombava l’exigència del català a funcionaris com metges.
Deixant de banda una eventual i improbable reforma constitucional, i un desitjable i urgent overruling o canvi doctrinal del TC, no hi ha cap altre remei que fer lleis com les que el Parlament va aprovar el 2022 per blindar la vehicularitat del català a l’ensenyament o com aquesta llei òmnibus que van presentar les forces polítiques que representen totes les minories territorials al Congrés.
La nova proposta planteja reformar fins a 15 normes estatals, amb la qual cosa aspira a eliminar els desajustos provocats per l’asimetria del model lingüístic espanyol i per l’escassa presència i promoció de la diversitat lingüística a escala estatal. Així, per exemple, plantegen introduir en l’àmbit judicial el requisit de coneixement de la llengua pròpia per accedir a ocupar una plaça o la validesa plena dels documents judicials sense traducció. Proposen adaptar de forma integral els procediments administratius i les plataformes digitals a totes les llengües oficials. S’incorporen criteris lingüístics transversals en la contractació pública i en àmbits sectorials clau com el consum, la seguretat pública, el transport o la comunicació audiovisual, sense oblidar l’àmbit educatiu, en què s’estableix que la llengua pròpia de cada territori serà normalment vehicular, amb l’objectiu de garantir que l’alumnat domini totes les llengües oficials en finalitzar l’educació bàsica. Mesures adreçades a reforçar la igualtat d’oportunitats i una competència lingüística equilibrada a tot l’Estat.
Joan Ridao
Professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona
