Article publicat al diari ARA el 23 de setembre de 2021
Diuen els experts que la globalització du inexorablement a la uniformitat lingüística. Cert. Només cal veure la quantitat d’anglicismes que penetren l’italià o les dificultats del francès per sobreviure en un món en què la llengua de Shakespeare ha esdevingut la lingua franca del planeta. En aquest context, no cal ni dir-ho, les llengües minoritàries com el català ho tenen encara més difícil per no quedar reduïdes a una espècie de patuès o a una versió moderna de l'”oscuro diálogo entre payeses”de què parlava el falangista Giménez Caballero. I encara més si el model lingüístic de l’Estat plurilingüe que l’ha d’emparar no el dota d’una especial protecció. Perquè, de vegades, el reconeixement legal de l’oficialitat d’una llengua –que suposa que els poders públics la poden imposar a tot nivell– no és suficient i pot acabar conduint a la pràctica a situacions com la de França, on la manca d’oficialitat comporta un respecte molt limitat per l’opció lingüística de les minories, i una política lingüística que oscil·la entre la més absoluta inhibició dels poders públics i la promoció o el foment en alguns sectors com l’ensenyament.
Precisament, aquests dies, la polèmica sobre la futura llei de l’audiovisual –que ha de servir per transposar la directiva europea sobre la matèria– ha tornat a propiciar el debat sobre aquestes qüestions. Sembla del tot lògic que, atesa la realitat plurilingüe de l’Estat –deixant de banda altres raons associades a la voluntat de crear determinats hubs industrials del sector–, la futura llei preveiés que les plataformes de vídeo sota demanda (Netflix, Disney+ o HBO) tinguin un percentatge mínim del seu catàleg disponible en català, euskera o gallec, ja sigui perquè és la versió original del contingut o perquè s’ofereix doblada i subtitulada. Però els rectors de la cosa en el govern espanyol no sembla que hi hagin pensat, i ara toca remar, com sempre, per capgirar la situació.
Òbviament es tracta d’una qüestió de sensibilitat, i d’equilibri, entre cultures hegemòniques i minoritzades. Però això també es concreta en les lleis. Així, per començar, cal tenir present el pecat original: els pares de la Constitució van optar per instituir un model lingüístic aparentment obert, ja que no es mencionaven les llengües distintes del castellà. Es consagrà així el que es coneix com a principi de territorialitat lingüística, que impedia que a Espanya les llengües com el català tinguessin un estatut personal o que, com succeeix amb el francès al Canadà, disposés de rang oficial arreu.
Així doncs, de forma una mica enganyosa, la Constitució feia aparèixer el tema de les llengües minoritàries com si es tractés d’una qüestió enterament disponible per a les comunitats autònomes que en disposaven, per bé que, a banda de les servituds que comportava l’oficialitat del castellà a tot l’Estat, oblidava una qüestió cabdal: la utilització d’aquestes mateixes llengües en les institucions comunes de l’Estat (l’administració general, el TC, les Corts Generals, etc.), que, en alguns casos, passaria a regular-se de manera dispersa en algunes lleis, per bé que de forma limitada o excloent. És per això que, de tant en tant, hi ha qui postula una “llei de llengües” a l’Estat, la qual cosa, a parer meu, situaria el català amb el bable en una llei, mentre el castellà seguiria regulat a la Constitució.
Amb els anys, ja s’ha vist que la realitat és més descoratjadora que tot això. Aquest model lingüístic té com a clau de volta l’oficialitat del castellà a tot l’Estat, que, a la llarga, es vol imposar com a “llengua comuna”. A Catalunya, tot i això, durant anys s’acceptà una certa preferència lingüística pel català derivada no només del caràcter de llengua pròpia de Catalunya, previst als Estatuts de 1979 i 2006 –que alguns s’entesten a negar fins i tot des del punt de vista sociolingüístic–, sinó sobretot de la necessitat –reconeguda pel mateix TC– de normalitzar el català després de segles de postergació i prohibicions. Però aquesta praxi, que està, entre altres llocs, en la llei de política lingüística del 1998, es va acabar amb la sentència de l’Estatut de 2010. I en moltes sentències que després han vingut, que en són tributàries, per exemple en l’àmbit educatiu, que afirmen amb rotunditat la igualtat entre castellà i català negant els efectes derivats del caràcter de llengua pròpia del català, i que consideren sense pudor que l’etapa normalitzadora ja s’ha acabat, tot desconeixent deliberadament la realitat sociolingüística del país.
Enllaç a l’article publicat al diari: https://www.ara.cat/opinio/torna-guerra-linguistica-joan-ridao_129_4125096.html
