Per molt que Bankia sigui el tap que frena la reestructuració del sistema financer (el més fort del món, segons Zapatero), i això provoqui el lògic temor que, en la seva decadència, pugui arrossegar en la seva caiguda al conjunt del sistema, és inevitable que, davant el rescat de Bankia, abans de res, ens fem algunes preguntes. La primera d’elles: què més haurem de retallar, quantes aules d’escola, llits d’hospital o quina part de l’increment de l’IVA se’n anirà pel sobreeixidor de la inconsciència d’uns banquers ineptes. Per què hem de subvenir nosaltres aquest nou desastre financer provocat pel mal cap dels seus gestors i de ningú més? I, per cert, com és que la injecció de diner que necessita la ja ex-entitat de Rodrigo Rato són els mateixos 10.000 milions de la retallada que acaba de decretar el Govern de Rajoy en relació a la sanitat i l’educació?
Segona pregunta: com és que Rajoy es permet incomplir impunement una nova promesa electoral (i van ja…?). Va assegurar solemnement que no hi hauria ni un euro més de diner públic a la banca , després que entre ell i Zapatero l’hagin afiançat amb prop de 110.000 MEUR de diner públic, sense que, per cert, hagi començat tan sols a fluir el crèdit i …zas! Més diners per la banca. En el millor dels casos, això vol dir que Rajoy no es pensa presentar a la reelecció? No conec cap mandatari que tingui la poca vergonya d’incomplir reiteradament amb el seu programa i, a sobre, presentar un balanç negatiu i voler renovar el seu mandat.
Tercera pregunta, com s’ho volen fer, això? La llei només permet injectar diner si existeix una fusió entre entitats. Algunes fons apunten que ho faran per la porta del darrere. Amb la ficció que Bankia es fusiona amb la seva matriu (Banco Financiero), on Rodrigo Rato i companyia tenen enterrats tots els seus actius immobiliaris tòxics. Abans de divendres, el Govern del PP faria bé d’explicar-se i calmar els mercats, que ja estan afilant els ullals. Les conseqüències les patim la resta. La Borsa ahir ja va arribar a caure un 5 per cent. S’especula tanmateix amb que l’operació s’instrumentarà amb bons convertibles: títols que obligaran a pagar a l’Estat el 8 per cent d’interessos, i a partir d’un determinat llindar de solvència a convertir-los en accions del banc. Però això, ara per ara, a la gent normal no li arregla res i, a més, en termes de comptabilitat pública, té efectes sobre el deute i les finances públiques. Tot plegat, un nou embolat que acabarà pagant el sofert contribuent.
En quart lloc, per què ni el PSOE ni el PP van aturar una història que va començar malament i ha acabat pitjor? Les guerres Miguel Blesa-Esperanza Aguirre; l’herència catastròfica en forma d’inversions immobiliàries fallides i el poc marge de beneficis; una fusió temerària i induïda pel PP valencià amb Bancaja, que ha donat com a resultat una cartera de crèdits de dubtós cobrament de 32.000 MEUR. Això no hi havia qui ho aixequés. A més, es frustrà la fusió amb Caixabank per gelosies i ambicions polítiques. No ha d’estranyar ningú que la caiguda en Borsa hagi arribat al 37% en deu mesos. Finalment, com a trista ironia del destí, el mateix FMI que Rato dirigí fa uns anys, és el que li ha donat la “puntilla”, senyalant fa uns dies aquella entitat madrilenya com a una entitat sistèmica amb problemes. Això era com demanar a crits la seva intervenció amb l’objectiiu de sanejar el seu balanç, sobretot l’immobiliari, i complir amb els requeriments europeus de solvència i capitalització bancaris. Tot això, a canvi de posar uns nous gestors, sí. Però el que se’n va, ho fa amb una indemnització d’1,2 MEUR, i el que ve, va sortir ben untat del BBVA.
Article publicat a e-noticies (08/05/2012)
