“És indispensable disposar de complicitats exteriors que permetin l’encaix dels nous Estats en la comunitat internacional”
Naps i cols? No. El títol d’aquest article ens mostra les dues cares de la mateixa moneda. Vejam. D’una banda, Escòcia segueix amb la idea de celebrar un referèndum d’independència, a pesar de les presses tramposes de Londres. Això és, el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, té previst convocar un referèndum sobre la independència previsiblement el 2014, però vol guanyar temps per aconseguir un consens més ampli. El govern britànic ha autoritzat la convocatòria, encara que ha advertit que ha de tenir també el vistiplau del Parlament de Westminster i tenir lloc en termini màxim de 18 mesos.
Després hem sabut que Espanya podria vetar l’eventual accés a la Unió Europea d’una Escòcia independent, segons l’edició d’ahir del diari britànic The Independent, que assegura que fonts del govern espanyol han traslladat aquesta advertència a les autoritats del Regne Unit. Les fonts, apunta el rotatiu, temen que el cas d’Escòcia reactivi les aspiracions independentistes de Catalunya i Euskadi i que la situació derivi en una ruptura de l’Estat. Pel que es veu, Espanya amenaça amb fer el mateix que amb el cas de Montenegro, del Kosovo… Pànic a l’efecte contagi!
D’altra banda, no ens enganyem, l’austeritat i la retallada de la despesa pública és només la coartada formal que utilitza la dreta política i mediàtica per camuflar els seus sovintejats atacs contra les anomenades ambaixades de la Generalitat (47 delegacions obertes en llocs estratègics per raons diplomàtiques però també comercials). I això que les comunitats autònomes governades pel PP mantenen 64 oficines a l’exterior, d’un total de 188 oficines autonòmiques. Només el País Valencià en manté obertes 23. Madrid en disposa a Mèxic, Miami, Shangai, Sao Paulo… Andalusia en té 20, Astúries 13, Euskadi 12 i fins i tot Extremadura en té 4.
La Constitució espanyola reserva a l’Estat la competència sobre “les relacions internacionals”. A partir d’aquesta relativa indefinició, les autonomies han desplegat una certa activitat internacional. Fins i tot el mateix TC ha transitat doctrinalment des d’una posició rígida i estatalista a reconèixer que les “ambaixades” són una manifestació exterior de les competències autonòmiques i que això no és contradictori amb el nucli dur de la competència estatal: els tractats, la direcció de la política exterior i obrir en exclusiva les ambaixades de debò.
En conclusió: cada cert temps s’acumulen notícies que demostren el dinamisme de les estructures polítiques europees i com se sacseja periòdicament el mapa westfalià dels Estats de la vella Europa. Però els fets demostren que no només és necessari que es produeixin processos interns de sobirania, sobre la base d’una àmplia majoria social (en el cas de Montenegro, la Unió Europea va acabar fixant les regles i exigint una majoria qualificada) o l’acceptació democràtica per parts dels Estats d’origen (cosa en la que Espanya no només difereix del Regne Unit sinó fins i tot de Sèrbia), sinó que també és indispensable disposar de complicitats exteriors que permetin l’encaix dels nous Estats en la comunitat internacional. En aquest context, la presència de Catalunya a l’exterior que tants recels desperta a Madrid esdevé fonamental no només per fer negocis sinó perquè la causa de Catalunya sigui coneguda arreu i la Generalitat no sigui confosa amb una coneguda companyia d’assegurances, com ha recordat el president Pujol tot invocant els seus inicials periples internacionals. A Europa, i al món, com a la taula d’en Bernat, qui no és Estat (o actua com a tal) no hi és comptat.
Article publicat al Singular Digital (24/01/2012)
