“Caldria més prozac i menys austeritat”
La gran paradoxa dels mercats és que en els moments d’incertesa reclamen i aplaudeixen les mesures d’austeritat, però després t’acaben escanyant en els escenaris de recessió. Dic això perquè el pla de Rajoy, que torna a situar el dèficit com la mare de totes les batalles va en la línia de consagrar un cop més les retallades en l’altar de l’austeritat i això ens durà inevitablement a un procés de recessió, de major empobriment. Llavors veurem com reaccionen els mercats tenallats per la por a no recuperar les seves inversions. No ho dic jo, modest observador de la realitat política i econòmica. D’una o altra forma llegeixo que ho ha vingut a dir Olivier Blanchart, economista en cap de l’FMI i futurible Nobel d’Economia, que acaba de publicar quines són les mesures d’austeritat que, combinades amb baix o negatiu creixement, porten al desastre, això és, a l’augment de les primes de risc. I com que l’Estat espanyol, no s’oblidi, deu 1,8 bilions d’euros a diferents inversors internacionals (i mig bilió a curt termini) i el cop depressiu del PP ens empeny a la recessió, caldrà analitzar els pròxims mesos la nova reacció dels mercats i les seves insaciables demandes. Caldria més prozac i menys austeritat.
Capítol apart mereix l’accelerada i oberta traïció programàtica del PP. Amb el pretext de la desviació del dèficit no prevista, Rajoy, que no ha donat la cara en cap moment, ha sepultat en qüestió d’hores el record d’una campanya electoral en què es va negar obstinadament a explicar-nos el seu veritable programa econòmic, excepte en la no-pujada de l’IVA, certament. En realitat, la imprevista desviació del dèficit ni és una sorpresa ni ve de les comunitats autònomes, per cert, la majoria governades pels populars i, per tant, corresponsables del dèficit del conjunt del sector públic. A més, els responsables econòmics del PP ja sabien de fa setmanes per diferents serveis d’estudis i el mateix Banc d’Espanya que el quart trimestre seria negatiu. I és en aquestes circumstàncies que enlloc d’adoptar un programa de recuperació, el govern espanyol ha optat, a consciència, repeteixo, per un cop depressiu que portarà l’economia encara més cap a l’abisme.
I això és només l’inici de l’inici, com ha augurat Soraya Sáenz de Santamaría. El veritable ajustament està per arribar. L’escàs impacte recaptatori i de reducció del dèficit del paquet de Rajoy (uns 6400 milions d’euros, la cinquena part del pla de Mario Monti a Itàlia) permet pensar que el veritable pla d’ajustament arribarà d’aquí unes setmanes amb els pressupostos de 2012. Veurem llavors si les mesures que afecten a la despesa i les retallades són superiors a les pujades d’impostos. Cada cop és més evident que la reducció del dèficit no és possible només “racionalitzant” la despesa i esgarrapant drets socials, tot i la treva donada ara a funcionaris, pensionistes i aturats. Només per garantir l’objectiu impossible del 4,4% de dèficit en 2012, caldrien segons els experts entre 15.000 i 20.000 milions d’euros més. Potser en aquell moment algun govern espanyol (de dretes o d’esquerres, tant se val) veurà per fi la llum i l’oportunitat de deixar d’incomodar les rendes del treball amb nòmina i d’atacar les grans fortunes i les rendes més altes que eludeixen el pagament d’impostos, a més de deixar de donar més marge oficiós (a l’estil berlusconià) al frau fiscal i a l’economia submergida, que constitueix no oblidem gairebé el 23% del PIB.
Article publicat al Singular Digital (03/01/2012)
