Ahir m’acomiadava del que ha estat la meva segona casa durant prop de 15 anys. Vaig sentir una sensació estranya quan marxava del despatx tot envoltat d’una multitud de caixes d’embalar. Quinze anys no són 15 dies. L’escissió del PI. La darrera legislatura de Pujol. La participació d’Esquerra en el primer govern catalanista i d’esquerres. El tràmit de l’Estatut i el seu desenllaç final. El Govern d’Entesa… i la campanya i la nova etapa a Madrid.
Ja ho deia ahir en Joan Puigcercós, hem tancat un cicle. I comença una nova etapa al Parlament amb un horitzó a mig termini en què tindrem sobre la taula debats tan importants com el del finançament que haurem de negociar a Madrid. No em vaig cansar de repetir-ho durant la campanya i ho torno a fer: la unitat dels catalanistes en la negociació a Madrid és l’única eina de força per aconseguir alguna cosa mínimament positiva de la negociació. Em nego a haver de tornar a presenciar un espectacle tan poc edificant com el de la negociació de l’Estatut.
Però me’n vaig a Madrid ben tranquil perquè tinc la plena certesa que cedeixo el comandament del Grup parlamentari a les millors mans possibles. De fet, dilluns viatjaré a Madrid per començar una ronda de contactes amb la resta de grups per veure com encarem la nova legislatura.
I també estic preocupat per alguns esdeveniments que afecten el meu partit, un projecte col·lectiu en el que tantes esperances hi tinc dipositades per fer possible -algun dia no gaire llunya- que Catalunya pugui saltar el mur. Ho dic perquè tothom és lliure de demanar i exposar els seus plantejaments, aquesta és la riquesa d’Esquerra. Però em sembla que s’imposa una reflexió per part d’alguns que reclamen fair play i després porten a terme maniobres de dubtosa transparència com pagar perquè quan es posi al cercador Google determinades paraules clau o noms de dirigents d’Esquerra, et redireccionin cap a un altre que no és el que demanaves o buscaves. En això sí que ningú m’hi trobarà. Tampoc en la crítica destructiva sense plantejar alternativa factible.
Debat en positiu, responsabilitat i generositat per part de tots és la meva recepta per a que poguem sortir d’aquest cicle i encarar amb les millors garanties els reptes immediats que com a partit i com a país se’ns plantegen. Ara més que mai toca responsabilitat. Queda dit.
