La consulta a Barcelona ha estat un èxit històric. Aquest 21% de participació marca un punt de no retorn en un procés imparable per situar el dret a decidir a l’agenda política del nostre país durant els propers anys. Un 21%, per cert, que sembla que provoca hilaritat a Zapatero, que ha menystingut la consulta. No sé si considera també molt baix el 20,3% de l’atur, si s’ho pren amb la mateixa frivolitat. Tampoc vull pensar que menysté el 18,32% dels vots que va tenir José Montilla en les darreres eleccions, el 10,97% del cens.
Però més enllà de la frivolitat de Zapatero, la clatellada del TC ha obert el camí perquè el conflicte polític amb l’estat es pugui plantejar en un futur pròxim en termes estrictament democràtics, com serien consultes vinculants, perquè Catalunya serà el que vulgui la majoria.
La consulta de Barcelona culmina un procés iniciat a Arenys de Munt, que ha mobilitzat a gairebé 1 milió de persones en 530 municipis, impulsats per la societat civil amb grans dosis de voluntarisme i sense suport institucional. Aquesta ha estat una demostració exemplar de civisme i democràcia i, sobretot, demostra, fins i tot als més escèptics, que els canvis polítics germinen al cor i al cap de la gent. Cal recordar que els marcs legals no són immutables.
A partir d’ara el dret a decidir s’incorpora a l’agenda política després de la sentència del TC, que considera que existeix un únic subjecte, que és Espanya, i en el qual és impossible encaixar. S’ha produït un estrip molt profund, sentimental i polític que fa que no serveixin ja estratègies perdedores, com intentar rescatar peces perdudes o exercir la capacitat d’influència política a Espanya com s’ha intentat fer durant els 150 anys precedents.
Deia Gaziel que la relació entre Catalunya i Espanya era un empat infinit d’impotència, perquè Espanya es trobava amb la incapacitat de poder-nos assimilar i la nostra impotència era no poder tocar el dos, però això comença a canviar. Hi ha hagut un canvi de llenguatge, un desacomplexament, i ara hi ha també un canvi d’estratègies. Ara, més que mai, la disjuntiva és continuar transitant per la via autonomista i de queixa permanent, o bé podem sortir d’aquesta dinàmica i donar una oportunitat a la democràcia.
