“Una part de la Catalunya oficial projecta davant d’Espanya una enorme feblesa i dubta públicament de les seves forces i capacitats”
Fa dies que es respira un profund pessimisme entre bona part dels mateixos que l’endemà de l’Onze de setembre es mostraven exultants amb el procés que Catalunya acabava d’iniciar. Davant les dificultats de tot ordre que caldrà enfrontar abans d’assolir l’Estat propi, n’hi ha que ja han llençat el barret al foc. La pregunta és: som així els catalans? Vicens Vives tenia raó quan va descriure la idiosincràsia catalana amb aquella afortunada i recurrent metàfora sobre el moviment pendular entre el seny i la rauxa? És potser perquè, com deia Ramon Aymerich fa uns dies a La Vanguardia, som una “societat neurotizada”, això és, capaç d’emular el millor d’altres models (país de pimes germanòfiles i elits econòmiques formades als EUA) però també de enredar-se en tradicions menys recomanables, com la italiana? Som un poble ciclotímic?
Segons la literatura mèdica, la ciclotímia és un trastorn de l’humor similar al trastorn bipolar, caracteritzat per oscil·lacions de l’estat d’ànim que van de la hipomania (un tipus de mania lleu, un estat que la persona pot associar a una sensació de benestar i fins i tot a un alt nivell productiu) a la depressió. Jutgeu per vosaltres mateixos. Només ha calgut un resultat electoral inesperat per a molts; un pacte de govern entre CiU i ERC amb una pujada d’impostos que ha acabat, per necessitat, amb la deriva neoliberal impositiva de l’anterior govern; o bé que l’Estat hagi posat en marxa tota la seva maquinària de poder per desestabilitzar l’ofensiva sobiranista i empastifar arreu, per a que la màgia desfermada durant 76 dies, entre l’11 de setembre i el 25 de novembre, hagi donat pas a una forta tremolor de cames, a una trista sensació de penediment per part d’alguns polítics, opinadors o empresaris que postulaven la via de l’Estat propi o que, almenys, en feien seguidisme tot surfejant sobre la onada sobiranista del moment.
Tot un ritual d’oportunisme i de sobtada reconversió que ha acabat amb la retirada de l’estelada a la primera sotragada. Àngel Castiñeira ho deia molt bé l’altra dia en una entrevista a l’Ara: en moments històrics, els catalans ens arronsem, la caguem. Ara mateix, una part de la Catalunya oficial projecta davant d’Espanya una enorme feblesa i dubta públicament de les seves forces i capacitats. Aquest arronsament l’exemplificava un destacat representant de la patronal catalana en l’edició de El País de diumenge: “Ara estem pagant la borratxera col.lectiva del 11-S, quan jurídicament l’acord per a la consulta que ha signat Mas no hi ha per on agafar-lo”. Part de la patronal catalana no s’està ara de recordar els efectes que va tenir sobre les empreses el procés de l’Estatut, quan es va produir fins i tot un boicot al cava català. Els mateixos que fa poques setmanes, enquestes en mà, anunciaven la predisposició dels empresaris amb el procés sobiranista.
Òbviament, el problema no crec que sigui, com alguns insinuen, que el desagraït i imprevisible poble català no sàpiga votar, que hagi deixat Artur Mas a l’estacada al no donar-li la majoria excepcional que reclamava. Tampoc que s’hagi passat en quatre dies d’un govern “bussines-friendly” a un altre que ha proposat crear impostos, com deia Núria Bosch ahir, no pas per gust sinó per evitar que les retallades siguin més grans. Per contra, cal tenir present que, tot i la complexa aritmètica parlamentària i la dificultat de gestionar la majoria, el nou govern serà suportat per 71 diputats i diputades i el perímetre dels partidaris de la consulta frega els dos terços del Parlament, a més de que els partidaris de la independència són un milió més que els favorables a la unió. Això hauria de ser suficient per abordar l’intent de redefinir les relacions amb Espanya enmig de la pitjor crisi econòmica en setanta anys amb prou fortalesa si és que no flaquegen els ànims en la trinxera catalana.
Article publicat a El Singular Digital (25/12/2012)
