“La degradació de la monarquia és un element més de la crisi institucional que pateix l’Estat”
Noto que hi ha molta gent preocupada per l’estil i el contingut de la recent entrevista-massatge de Jesús Hermida al Rei. Amb tot, per a mi, el caràcter periodístic o no de la mateixa no deixa de ser la part més anecdòtica de la polèmica. La categoria és tota una altra: per què necessita legitimar-se així la Monarquia? Què hi fa, en ple segle XXI, una institució aliena al principi democràtic com la Monarquia, que se succeeix a si mateixa per la via espermàtica?
Tradicionalment, per respondre a aquestes qüestions, alguns, oblidant-se de les servituds de la Transició, que va suposar haver d’acceptar el successor a títol de rei imposat per Franco sense un referèndum com a la Itàlia de la postguerra, haurien apel.lat al seu paper de gran “faedor” de la Transició a la democràcia, al seu rol constitucional de moderació i arbitratge del funcionament regular de les institucions… Fins i tot, alguns sobiranistes catalans han volgut veure tradicionalment en la figura del rei espanyol un futur cap de l’Estat a l’estil Commonwealth, com ara fan els escocesos de l’SNP, recuperant l’esperit de la unió dinàstica entre Castella i Aragó, amb ple respecte a les Corts catalanes, vivificant un sistema que s’esfondrà, precisament, amb els borbons a primers del segle XVIII.
Fins no fa massa, al Rei “campechano”, legitimat carismàticament encara que no democràticament, se li perdonava absolutament tot. Es parlava que hi havia més juancarlistes que monàrquics. En canvi, ara tothom s’atreveix a ventilar públicament coses que eren de domini públic com que manté una vida extramatrimonial molt activa i que no conviu amb la Reina, amb qui només manté contactes quan ho exigeix el protocol. El detonant ha estat saber que mata elefants per plaer a Botswana, acompanyat d’una amant en plena crisi econòmica? Tenir un gendre sospitós d’enriquir-se il·lícitament aprofitant-se de la seva condició? Potser. Però, la degradació de la monarquia és un element més de la crisi institucional que pateix l’Estat, que va des del Rei fins al Poder Judicial, passant per l’Executiu i les Corts Generals.
El Rei Joan Carles, víctima dels seus propis errors i de les invectives de gran part de la dreta política i mediàtica espanyola des de l’època Aznar, sembla haver perdut també el favor dels que, a casa nostra, van muntar una Fundació consagrada al Príncep de Girona per legitimar la monarquia espanyola després de les mostres de desafecció exhibides fa alguns anys. A més, no cal dir que en les coses de Catalunya el Rei “campechano” no exerceix cap funció de “gran temperador” i ha pres partit clarament en el debat territorial exercint de Rei de Castella. Només cal fer esment a la ciber-carta amb la que va inaugurar la seva web la Casa Reial: “El pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, aprofundir ferides”, va escriure el Rei. “No són aquests temps bons per escodrinyar en les essències ni per debatre si són llebrers o conillers que amenacen el nostre model de convivència”. La darrera al.lusió al procés sobiranista de Catalunya en la entrevista conduïda (?) per Jesús Hermida ha estat a les “intransigències que porten a maximalismes i a polítiques rupturistes que no ens convenen”.
Què esperaven, alguns? La Constitució li atorga al Rei, a més del paper de suposat àrbitre, la simbolització de la “permanència i la unitat de l’Estat”. En això, Joan Carles és, per convicció i per dret, el marmessor de Franco. Com va escriure José Luis de Vilallonga en el seu llibre d’entrevistes amb el monarca espanyol, el Rei té molt present com “en su lecho de muerte (…) Franco cogió mis manos entre las suyas y me dijo que la única cosa que me pedía era que preservara la unidad de España”.
Article publicat a El Singular Digital (08/01/2013)
